Obstinar-se a viure

Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G

Ernesto Pitana és un policia destinat a Iznájar (Còrdova) després d’un succés tèrbol a Madrid. Allà, entre oliverars, calor i gent callada, ha de resoldre el cas d’una persona que aparentment s’ha penjat d’una forca, tot i que no està tan clar que sigui un suïcidi. Al costat del també policia Montero i d’una psicòloga, intentarà esbrinar el misteri que s’amaga darrere d’una fotografia i desfer així els nusos de silenci i secrets del municipi on es triplica la taxa de suïcidis de la resta d’Espanya.

La patria de los suicidas (Siruela) és una novel·la policíaca de la qual Domingo Villar va dir que era un gran debut. El seu autor, Pascual Martínez (Logroño, 1973), hi construeix una història de misteri, un viatge al passat i al present per trobar respostes a l’abundància de suïcidis a la zona. En aquesta obra, quan la vídua del penjat troba una fotografia on apareixen cinc adolescents, entre ells el que era el seu marit, es comencen a lligar caps i a furgar a les ferides per expulsar la infecció que assola el poble des de la desaparició d’un noi unes dècades enrere.

Circula el rumor al poble que potser la causa dels suïcidis estigui al pantà, que és el més gran d’Andalusia. A més, es diu que és un tema tabú i del qual no es parla de portes cap a fora. Per resoldre els suïcidis, Pitana contacta amb una psicòloga. Ella diu que els suïcides potencials no es volen suïcidar perquè no vulguin viure, sinó perquè no els agrada la vida que porten i han assimilat que un problema o diversos no tenen solució. Mentre intenta resoldre el cas, Pitana també haurà de lluitar contra aquells del poble que es neguen a exhumar cadàvers perquè continuï la investigació o que tenen por de parlar. A més, mor més gent del poble en estranyes circumstàncies.

A més de Pitana, entre els personatges destaca Palomeque, que representa la burla per la seva actitud infantil i bufonesca. Montero, per la seva banda, representa la racionalitat i el tremp. Entre la resta de policies del municipi, hi ha qui sospita de Pitana i d’allò que hauria fet per merèixer aquella destinació, un succés que s’esmenta cada certes pàgines per assentar-lo a la ment del lector en petites dosis i crear el misteri que es descobrirà més endavant. Montero també hi és per una història tràgica del seu passat, per oblidar i començar de zero.

Martínez construeix personatges que volen fugir dels seus records, que desitgen una segona oportunitat. Hi predomina la desesperació i la impotència d’haver de carregar amb una motxilla plena de suïcidis, venjances, silencis i històries tràgiques i ocultes durant anys. He de dir que no m’agraden alguns tòpics de les novel·les policíaques que apareixen en aquesta com per exemple el del policia ximple, en aquest cas Palomeque, o el del policia vingut a menys, en el cas de Pitana, o certs termes com sabueso. Tampoc no m’ha agradat el tòpic de policia encarregat d’una investigació que lliga o manté un idil·li amb una altra persona relacionada amb el cas, com un jutge, o en aquest cas la psicòloga.

L’autor fa comparacions que danyen el text com ara «amb l’alegria d’un mexicà a qui han prohibit el tequila » o «amb l’entusiasme d’un futbolista que surt al terreny de joc en el temps de descompte.» Aquesta novel·la parla sobre un tema important com és el suïcidi en un moment en què la xifra és molt alta. Com diu el narrador citant la pel·lícula Cadena perpètua, quan el personatge de Tim Robbins li diu al de Morgan Freeman que la fotuda qüestió era entossudir-se a morir o entossudir-se a viure, no n’hi havia res més.