El risc de trobar la veritat

---

Júlia Costa / @liujatasco

---

La darrera novel·la de l’escriptora Sílvia Romero, La noia del retrat, és presenta com una continuació del llibre Ànima mesquina, guanyadora, l’any 2004, del prestigiós premi Sebastià Juan Arbó. Malgrat aquesta relació, el llibre es pot llegir de forma independent, tot i que, possiblement, la seva lectura ens empenyi a llegir o rellegir l’anterior.

La noia del retrat (Terra Ignota) ens ofereix un mosaic de personatges, amb relacions diverses, que van entrecreuant les seves vides al llarg d’un període que abasta des de 1940 fins a 1972. Un dels principals protagonistes, Josep, esdevindrà una mena d’eix de la història, és un home jove que cerca els seus orígens, una explicació sobre el seu abandonament i sobre la seva mare. Cercar la veritat té, diuen, el perill de trobar-la i és tot un risc però, en molts casos, ens estimem més saber que no pas ignorar.

El que passa és que la veritat té molts matisos. Avui els fets que anem esbrinant no produeixen la culpa que generaven en d’altres èpoques, no tan llunyanes. En molts aspectes s’ha millorat, encara que no sempre en siguem conscients. Un d’aquests aspectes és el poc pes que han anat assolint la culpa, el pecat, i fets que en d’altres temps van provocar angoixa, incomoditat i tristor, avui els contemplem d’una forma molt diferent.

La novel·la comença a les Canàries i ens porta fins a Barcelona, una Barcelona gris, que malda per millorar, amb grans dificultats. Per situar-nos en un context i en una època l’autora no recorre a un excés de consideracions sobre la societat o la política, és a través de pinzellades, de petites pistes, com ens situem en uns carrers molt ben descrits, en una Barcelona humil, en un paisatge urbà ben conegut de l’autora.

 

 

Una gran part de les trames de ficció narrativa incideixen en els silencis, en els secrets, en els malentesos, en les tragèdies que s’haurien pogut abaltir o controlar. Sílvia Romero juga a fons amb alguns convencionalismes narratius sense que la història perdi versemblança. Tots els personatges ens resulten propers, talment com uns veïns apreciats dels quals en sabem algunes coses, no sempre amables ni còmodes. La prosa de l’autora sempre ha estat amarada de solidesa però la maduresa i l’experiència concedeixen valors afegits a aquest llibre, entre els quals, per exemple, la grapa de descriure escenes de sexe sense que semblin introduïdes amb calçador, com passa amb molta narrativa actual.

La novel·la planteja a fons el tema familiar, hi ha famílies que no responen a llaços de sang sinó a circumstàncies diverses que han unit les persones més enllà dels vincles convencionals. Avui hi ha molts tipus de família, la societat no és monolítica com en d’altres èpoques. La novel·la acaba l’any 1972, no sembla que l’autora tingui intenció d’endegar-ne una altra recuperant alguns dels personatges, però seria interessant, perquè aquells anys setanta van ser de fet, el final d’una època rància que, de tota manera, anava canviant amb grans dificultats.

I és que sovint, amb molts llibres, ens sap greu acabar-los i allunyar-nos dels seus personatges, els supervivents, és clar, ja que la vida sempre continua. Però ja diuen que les obres d’art i les novel·les no s’acaben sinó que, en algun moment, s’abandonen. La noia del retrat és una molt bona novel·la, ben escrita, plena d’humanitat i amb la dosi d’intriga necessària per mantenir l’atenció lectora fins el final.