Quatre estrelles van reunir-se ahir al Palau de la Música, en un projecte liderat per Víctor Garcia de Gomar i posposat per la pandèmia el 2020, per a interpretar obres que capturen nombrosos paissatges de la música del segle XX. De Berg a Messiaen, el pianista Pierre-Laurent Aimard, la violinista Isabelle Faust, el clarinetista Jörg Widmann i el violoncel·lista Jean Guien Queyras van exhibir una incomptable quantitat de recursos, tècniques i talent encabits dins de quatre personalitats ben diferents, supeditats sempre a l’expressió musical.
Aimard va aportar un so líquid, tan rotund com una cascada i profund com un llac, però també petit i brillant; Faust va fer gala de la sonoritat seca, afilada i precisa que han fet popular les seves incursions des del repertori barroc al contemporani; Widmann va mostrar-se tal com és, com un instrumentista privilegiat, una excepció comparable a Anne-Sophie Mutter o Daniil Trifonov; i Queyras va funcionar com a plataforma de cohesió, amb un so similar al de Faust però amb més flexibilitat interpretativa.
Les quatre peces per a clarinet i piano de Berg van donar el tret de sortida a la vetllada. Potser no són les obres més accessibles de Berg: el seu llenguatge crea més ressonància en contextos de més envergadura, per exemple a les seves òperes, o també en obres bolcades cap a una expressió més directe, com en la peça n. 4 «Langsam.» Aimard i Widmann van treure un so suau, polit, però també desolador (en aquesta última peça sobretot) i on l’etereïtat del clarinetista va fer levitar les notes, ja de per sí dramàtiques, sobre la sonoritat fabulosa del pianista.
La violinista Isabelle Faust / Foto: © Felix Broede.
La Sonata per a violí i violoncel de Ravel va elevar la vetllada a una altra categoria superior amb les interpretacions de Faust i Queyras. El cervell va quedar absolutament superat per la quantitat de textures, matisos, variacions i dinàmiques que els instrumentistes van treure de la partitura, de naturalesa excepcional. La fantasia de Ravel per a crear escenes properes i accessibles i just després distorsionar-les, exportant-les a través d’un viatge d’expressivitat cinematogràfica és insuperable.
Des d’un inici que sembla un despertar de la primavera, jovial i fresca amb tocs modernistes; el moviment Trés Vif ens porta a un context misteriós, juganer però no exempt de risc; el moviment Lent podria comparar-se a Els ocells de Hitchcock (un poble costaner petit, tranquil però dur, es lleva per a ser escena d’una catàstrofe, on floriran també les emocions humanes amb regust melangiós); finalment, el moviment Vif podria començar com a western, però acabaria trencat i deconstruït en impressions, sensacions i cites de gran bellesa i abstracció. En aquest últim moviment Faust i Queyras van resultar insuperables. Si la seva interpretació no ha quedat inmortalitzada encara, hauria de ser-ho aviat.
Va seguir la Fantasie per a clarinet sol de Widmann, una peça que va compondre als dinou anys i que ja fa gala de trets que caracteritzaran part de la seva música posterior: humor, exageració, virtuosisme i lirisme. Ell mateix va interpretar l’obra amb força i convenciment, destacant per exemple els segments que recorden més a un saxo interpretant free jazz. És una fantasia d’escassa construcció, però tanmateix amb direcció i gran nombre d’impactes i textures.
El pianista Pierre-Laurent Aimard.
Els Epigrams d’Elliot Carter, compostos l’any de la seva mort, van tancar la primera part del concert i es podrien entendre com una culminació de l’obra instrumental de Carter. Ja en la seva Sonata de piano de 1946 hi trobem la seva facilitat per a crear conjunts de notes que se sostenen entre sí, com elegants filigranes individuals i separades que creen un únic conjunt sonor i gravitacional. Aquests Epigrams per a piano trio (i ja enregistrats el 2013 per Faust, Queyras i Aimard) són encara més abstractes i s’aproximen a l’austeritat de les miniatures de Webern. Va resultar fascinant veure els tres intèrprets aportar les seves sonoritats en un treball individual però que també se sostenia com a conjunt.
Finalment, el plat fort de la nit: el Quartet per a la Fi dels Temps d’Olivier Messiaen. Els quatre intèrprets ja han tocat l’obra en conjunt en els últims dos anys i hi ha enregistraments disponibles en xarxa. Dels quatre, però, potser sigui Aimard qui més coneix i millor interpreta l’obra del compositor, nombrosos enregistraments de les seves obres per a piano ho corroborarien. També quan va venir a interpretar el Catalogue d’Oisseaux a Girona va deixar empremta, i ahir de nou va presentar el seu Messiaen rigorós, estructural i de sonoritats grandilocuents però sensibles.
Al seu costat Queyras i Faust van perdre potser part de presència que demana l’obra a les cordes (el final de la secció 8, Lloa a la immortalitat de Jesús, potser va quedar lleugera pel que fa a càrrega emocional, i a la secció 7 els glissandi de Queyras van quedar enrere pel que fa a volum) i Widmann va sonar a Widmann, sempre un plaer. Però per imperfecta que pogués ser la trobada d’aquests quatre intèrprets, sens dubte podem parlar d’una vetllada inoblidable per a la història recent del Palau. Agraïments a Garcia de Gomar per portar-lo, i a l’actual direcció del Palau per a oferir-los de nou l’espai.
