Qualitat superior la que va portar la Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks (BRSO) al Palau de la Música en el marc de BCN Clàssics. La vetllada, originalment programada amb Zubin Mehta com a director i que va cancel·lar per malaltia, no va perdre cap interès en ser nomenat Iván Fischer com a director alternatiu, i déu n’hi do si l’hongarès va saber treure suc de les interpretacions.
Primer va mostrar un Haydn descarnat, sec, que a voltes sonava estranyament passat de moda, però on el talent de Haydn s’expressava en cada color, conjunt d’instruments i textura que els músics creaven amb habilitat excepcional. Possiblement sigui aquest Haydn d’un grau de puresa que no és habitual sentir a Catalunya, i per això potser l’audiència no va respondre amb fervor un cop acabada l’obra. Però l’aparent simplicitat del so, la facilitat amb què lliscaven les notes, l’elegància corprenedora però dirigida sempre cap al cor íntim, intel·lectual i ple de sensibilitat de Haydn serà difícil que es repeteixi.
Comparat amb enfants terrible com Currentzis, Fischer es va revelar com a custodi d’una manera tradicional d’entendre la música, extremadament exigent pel que fa a estàndards de qualitat però que alhora ofereix una recompensa única. Especial menció als quatre solistes de la nit -oboè, fagot, violí i violoncel-, que van ser els principals creadors de l’exquisida filigrana haydniana, però sense oblidar la màgia de la BRSO, capaços de fer inflar els sons en microaccents (els violins al primer moviment) i arrodonir les frases que completen les interpretacions. Així doncs, sublim Haydn però només per a paladars entrenats.
La Cinquena de Mahler va seguir després de la pausa i van reaparèixer els mateixos punts forts que al Haydn: un so descarnat, afilat i juganer, amb una direcció centrada en l’essència i no en crear certes atmosferes. Quan comparant-la amb la interpretació de Meir-Wellber davant la Wiener Symphoniker de la mateixa obra de Mahler, també al Palau fa uns dies, podem dir que mentre Meir-Wellber s’encantava amb crear una textura romàntica, espessa, brumosa i explosiva, Fischer optava per claredat, línies agressives, elasticitat i precisió. Això li va permetre atrapar amb molta més energia el moviment de les danses que Mahler va incorporar al llarg de la simfonia.
També se’n van aprofitar els canvis sobtats de tempo, els finale explosius i les interrupcions que possibiliten el moviment dins l’estructura de l’obra. Menys alegrement macabre va sonar el 1r moviment, però això el va fer més proper, humà. I, al final de la simfonia, els excessos mahlerians van saturar, per tant, menys que en la lectura de Meir-Wellber. De nou els músics van ser d’una gran precisió, oferint jocs tímbrics a dojo (com sempre, divertidíssims els jocs amb els vent metall), sensacional la percussió i unes cordes plenes de foc i tragèdia.
Com sempre amb Mahler, el públic va respondre amb entusiasme i la feina de Fischer i la BRSO no va passar desapercebuda. Esperem tornar-los a gaudir ben aviat. Mentre esperem, però, per a qui parli anglès podrà buscar a YouTube, al canal d’Idagion, vídeos on Fischer explica tal i com ell comprèn les simfonies de Mahler, que són ben interessants.
