Sensacional col·laboració la proposada pel Gran Teatre del Liceu amb la Fundació Catalunya La Pedrera en el marc de l’exposició Els camins de l’abstracció, encara visitable a l’emblemàtic edifici de Passeig de Gràcia. El concepte del pianista Pierre-Laurent Aimard, que ahir va confessar la seva passió per l’art abstracte dels primers dos terços del segle XX, proposa un viatge per diferents aproximacions a la música atonal dels últims cent anys.
Abans, però, Víctor Garcia de Gomar i Joan Magrané van intercanviar punts de vista sobre les obres que es presentaven durant la vetllada, tot oferint petits tasts de les seves pròpies teories estètiques. La conversa va donar pas a Aimard, qui va presentar també les obres, interpretant breus segments mentre ho feia, i on es van poder sentir (i veure, si s’era a prop del piano) les diverses aproximacions del músic francès a les obres de tots els compositors: Messiaen, Boulez, Stockhausen, Cage, Feldman, Guinjoan i Ligeti.
Començant per Mode de valeurs et d’intensités del cicle Quatre Études de rythme de Messiaen, vam tornar a trobar el so líquid, definit i dramàtic que Aimard aporta a l’obra d’aquest compositor i que fa poques setmanes vam gaudir al Palau de la Música amb la seva participació al Quatour pour la fin du temps. El seu Messiaen gaudeix de vida pròpia i els enregistraments dedicats a Catalogue d’Oiseaux o als Vingt Regards aguanten bé el pas del temps.
Joan Magrané i Víctor Garcia de Gomar.
Un punt menys interessants van resultar la 1a Sonata de Boulez i la Klavierstück IV de Stockhausen. Per a Boulez seria potser recomanable un punt més de rigidesa (durant la seva gira amb Tamara Stefanovich en la que interpretaven l’obra pianística de Boulez, vam poder ser partíceps d’aquest fet: Stefanovich executava un Boulez molt menys humanista, fred, robòtic, afilat i sense concessions que resultava molt més excitant que la d’Aimard, qui tendia més a valorar Boulez com a deixeble de Messiaen).
Pel que fa a la peça de Stockhausen, el mestre alemany ja començava a mostrar la seva fixació amb idees grandiloqüents que queden sospeses en un entorn gairebé buit. Aimard ha seguit tota l’obra amb passió executiva de primera categoria, que ha categoritzat en la seva explicació com a mostra d’una nova tendència estructuralista després de la llibertat musical que talents com Boulez havien obert.
Seguint el viatge, vam arribar a sons americans amb Cage i Feldman. El primer podria apropar-se més a l’art sonor que no a la música, va resultar lleugerament àrid, tot i la nombrosa quantitat de timbres i sons que Aimard va treure de l’Steinway. Feldman, per altra banda va sonar ric, però fora de lloc, com si la seva música necessités un entorn més performàtic, sacre o no.
Finalment, dos dels plats forts de la nit: un Jondo de Guinjoan ple de drama, vibrant, carregat i de sonoritats fortes i plenes. Per ser la primera vegada que Aimard interpretava Guinjoan, l’èxit va ser rotund. Per acabar, breus tastos dels Ètudes de Ligeti per a piano, on el talent del compositor hongarès per a crear textures amb humor, drama, bellesa i transcendència va tornar a quedar de palès. Aimard va expressar totes les voltes de Ligeti amb una execució impecable tot i l’enorme dificultat tècnica i expressiva de les obres. Així doncs, nit inmillorable al Foyer del Gran Teatre del Liceu. Iniciatives com la present milloren la vida cultural de la ciutat, l’enriqueixen i l’eleven!
