Les complexitats d’Agamèmnon a la Sala Àtrium

---

Albert Mena / @jakoblenz

---

El novembre del 2021, a la llibreria Finestres, ja vam poder degustar un fragment d’aquest ambiciós projecte: el d’escenificar l’Agamèmnon de Iannis Ritsos, un conjunt de soliloquis on el protagonista pondera les seves experiències a la guerra sota l’atenta mirada de la seva futura assassina, l’esposa Clitemnestra. No és Agamèmnon, però, qui ens acompanya en aquest viatge, sinó la seva filla Ifigènia. Ella ens obra les portes al palau, introduint el viatge del qual va arribar el seu pare i que sense saber-ho acabarà ben aviat, sota la destral de l’esposa adúltera.

Agamèmnon i Clitemnestra no es comuniquen entre sí, més aviat es presenten com a captures de records, idees que perviuen en la memòria de la filla supervivent. L’assassina alterna entre estatismes d’estàtua que remeten a les cariàtides, moviments ondulants que són tant el mar com el fum d’un cigarro, escenes silencioses de seducció i desfiguració monstruosa just abans de cometre el vil homicidi. El personatge, interpretat per la ballarina Cristina Martí Ninot és gèlid, no parla, tan sols riu, canta, però no d’una manera humana.

Qui sí que canta i parla és Ifigènia, amb la veu preciosa de Zubel Arana. El personatge és dolç, turmentat, però, així i tot, transmet innocència. Allunyada de les morts dels progenitors, no pot fer res més que reproduir les escenes anteriors al crim: si ella hi era present o no, no ho sabrem. També és l’encarregada de tocar un piano de paret per generar nombroses sonoritats espectrals que tan serveixen com a accentuacions de les paraules d’Agamèmnon, imatges ancestrals sense forma o com a presagis de la violència de la mare.

Oriol Genís és Agamèmnon, amb un text que transita de començament a fi buscant els infinits matisos que farceix l’obra de Ritsos. La principal dificultat del paper resideix en que pràcticament cada frase, cada punt, podria resultar colpidor. No hi ha espai per a la pausa, la reflexió. Les inacabables referències que arrosseguen el personatge en el seu record són una font insuperable d’imaginació per a l’espectador, però posar-ho en escena sigui potser una tasca impossible.

 

 

Genís és convincent, des de la seva arribada a través d’una porta a mitja llum, com en els brots d’energia imperial o fins i tot sota la mirada coqueta que li llença a Clitemnestra abans de prendre el bany que el portarà a la mort. Tot un repte pel veterà actor, qui segueix mostrant el torrent d’energia imparable que l’ha consolidat com un dels millors actors catalans en actiu.

La direcció de Gerard Bidegain és intrigant i suggerent, fantàstica l’escenografia de Rafa Haro, la dinàmica il·luminació i el vestuari d’Alba Paituví. Comença i acaba en punts forts de gran càrrega dramàtica, convencent l’espectador de la necessitat de creure en el discurs d’Ifigènia i Agamèmnon. Plena de detalls, no deixa perdre ocasió d’oferir un gir nou, moure els personatges o fer-los intercanviar tot tipus de mirades.

Possiblement sigui a l’últim terç de l’obra on la naturalesa del text es faci palesa: no és possible accentuar cada concepte, cada frase, sense que l’accent acabi perdent valor. Però, d’alguna manera, la transformació fabulosa de Clitemnestra en assassina sense rostre, quan encara recordem la mirada confiada d’Agamèmnon, aconsegueix posar els pèls de punta.

Cal afegir que el text es mou entre diversos pols: hi ha una voluntat classicista, erudita, estàtica però també hi ha atacs frenètics d’emocions, desencants i rebuigs; aquests factors impulsen l’acció endavant. Però també hi ha un innegable sentiment de fatiga, desesperació i decadència que acabarà sent el context on haurà de créixer Ifigènia. Si el que queda del seu pare és tan sols un record de les seves batalles, ¿com podrà trobar el camí cap a la vida?