Una mala posada en escena per a ‘Manon’ al Liceu

Albert Mena / @jakoblenz

És difícil de creure que una producció recent (del 2016 és aquesta Manon) caigui en tants tòpics desagradables per representar una de les joies musicals de la Opéra Comique francesa: disfresses de Party City, dones adultes interpretant prostitutes amb aires infantils (la Lolita de Nabokov sembla més madura que les dones presentades a l’escenari), proxenetes que abusen de tothom, homes que senten fàstic quan per accident es toquen els llavis, figures paternals que venen de les ombres per repartir saviesa i marxen i un cor disfressat de Carnestoltes banal mentre veuen una òpera (ves tu quina referència metateatral!). I la doble moral que despullar un home amb violència i en públic sigui un acte ridiculitzant, però que si es fa amb una dona sigui un acte estètic, plaent i lloant a la dona. Terrible.

Sens dubte, el millor d’aquesta posada en escena d’Olivier Py és una escenografia que es plega i desplega com l’Inception de Christopher Nolan. La resta no interessa (direcció d’actors sense profunditat, vestuari prescindible, llums que a voltes encaixen amb la música i d’altres que semblen de cementiri) i sens dubte no aconsegueix portar-nos a cap món en concret: ni a la llei seca dels anys vint als Estats Units, ni a la Berlin apocalíptica de Fassbinder ni a l’univers dels musicals de Hollywood. Hi ha un parell d’idees interessants (la parella fugint per l’horitzó, aixecant una cortina il·luminada amb estels, o convertir Manon en un Félix Grandet avariciós al final de l’acte quart) però reduir els somnis de Manon i Des Grieux a una còpula sota una bola de discoteca (i convertir-la també en la petita taula) és de mal gust. I per a acabar-ho de rematar, estrelletes deliniant la paraula Manon al cel nocturn. Incomprensible.

En un altre extrem hi trobem una direcció musical fantàstica amb un Mark Minkowski inspirat: fent honor al talent de Massenet, ens arrosega amb un reguitzell de textures, efectes dramàtics, suavitat, presència constant i volums acuradíssims. Un luxe trobar-lo en un context tant diferent com el de la Trilogia Daponte de la temporada passada, i que segueixi assolint de nou una qualitat superior. Excepcionalment dramàtic el final de l’acte quart, per exemple, o capaç de generar estils diferents (De Voici l’opéra al duet final hi ha molts nivells de diferència) i atent a les necesitats dels cantants. Minkowski és un director capaç de navegar repertoris i estils dels que marquen.

El repartiment vocal té llums i ombres: la protagonista Nadine Sierra és magnètica a la gavotte del tercer acte, Obéissons quand leur voix appelle, però no fa justícia a les profunditats emocionals de Voyons, Manon o Adieu, notre petite table. És hàbil amb els aguts (menys amb els greus) i sap executar coloratura, però és inconsistent amb el resultat i alguns sons resulten deslluïts i poc coherents. Molt més excitant, però, que en la seva darrera Lucia de Lammermoor, on la partitura no deixa espai per a la heterodòxia vocal i exigeix un control de l’estil molt precís. Convincent sobretot a partir del tercer acte. Llàstima que la posada en escena s’esforci en fer-la aparèixer grotesca, exagerada i hiperbòlica.

Michael Fabiano és un tenor maximalista, que funciona amb una veu sempre en forte (i per tant de piani deslluïts) i poc donada a transitar espais més subtils. Recordant per exemple Alagna, tenor que tampoc destacava per la seva subtilesa, sí que sabia trobar la diferència estilística entre el verisme i el repertori francès. Tot i així la veu és sana i generosa en fortissimos ben projectats. Menys encisador va ser Alexandre Duhamel com a Lescaut: la seva veu és bonica però justa de volum i amb escassos recursos vocals, que el redueixen a poc més que un acompanyant. Bona presència escènica, però la direcció tampoc ajuda (convertir-lo en l’assassina drag d’Instint bàsic amb perruca rossa no aportava res).

Divertida la caracterització d’Albert Casals com a Monsieur Guillot i interessant el Comte Des Grieux de Raoul Naouri. Destacable també la bonica veu del jove Pau Armengol i de la veterana liceista Anna Tobella. Però que una mala posada en escena no us amargui la festa, la música de Massenet segueix sent genial (una precursora directa del que farien Puccini i el verisme al cap de pocs anys; recordem que Le Villi és del mateix any que la Manon), amb una Sierra que treurà focs artificials, un Fabiano ple de força i un Minkowski que sap dirigir un espectacle.