La Berliner Philharmoniker i Petrenko fan esclatar el Palau

El director rus va oferir un gran concert amb la formació berlinesa amb una fascinant lectura de Mozart i Schumann
Kirill Petrenko

Albert Mena / @jakoblenz


Una vetllada d’aquelles inoblidables la viscuda al Palau de la Música. L’historial d’èxits de la Berliner Philharmoniker és llarg i el del seu director titular també, ja el 2016 enlluernaven amb un Strauss (la Sinfonia Domestica) d’excepció, i la relació entre orquestra i director no ha fet sinó millorar la química entre els intèrprets i el visionari Kirill Petrenko, conquerint Barcelona amb un Mozart dels que fan posar la pell de gallina i un Schumann que esdevé més interessant del que és habitual.

Si la Simfonia 25 té un primer moviment (allegro con brio) dramàtic, amb la direcció de Petrenko va transcendir aquesta categoria per a oferir un recital d’efectes, contrastos, textures i vigor dels que deixen empremta. El director és un mestre caracteritzador, que constitueix cada frase, melodia, volum, ritme, en relació amb els segments que té abans i després, aconseguint un nivell de precisió difícil de creure i oferint un grau d’informació a cada secció a l’abast de pocs intèrprets.

El primer moviment era energia, drama i textures afilades, mentre que el segon reflectia un caràcter conscientment maldestre farcit d’ironia i humor a partir del treball melòdic, tímbric i del contrapunt. El tercer moviment recuperava part de la intensitat del primer, barrejant una aproximació juvenil i lleugera amb uns tocs tenebrosos i fins i tot un final orgiàstic.

 

Kirill Petrenko

Kirill Petrenko.

 

Petrenko no és un director que construeixi una narració, comparant-lo per exemple amb Herreweghe, qui fa que els silencis entre peces estiguin carregats de contingut i trànsit: en el cas del director rus els silencis són simplement espais sense so, i els redueix a la mínima expressió perquè funcionin precisament com a elements de contrast, de salt entre peces o simplement de final d’obra. Tot està cobert, matisat, tractat amb volum just i contextualitzat; tot és coherent, a diferència, per exemple, de Currentzis, qui també treu detalls imprevistos de peces que són ben conegudes.

Petrenko és un paisatgista extraordinari, i amb nits com la del Palau es demostra que una obra d’aquesta qualitat és igual de quin gènere sigui, perquè ella és la seva pròpia justificació. Lluny de Klemperer o Bernstein, però tan alt com ells, en la seva aproximació a Mozart.

El mateix grau d’excel·lència va mostrar la Berliner Philharmoniker a l’Exsultate Jubilate, amb un refinament sonor exquisit. Al seu costat Louise Adler va sonar estranyament fora de lloc, és una soprano que recorda per caràcter a la Damrau, amb una tècnica potser menys depurada, però així i tot resol la coloratura amb intenció. Alguna messa di voce la fa interessant, però en aquest cas no va mostrar en absolut cap intent de caracteritzar la peça (en el seu breu intercanvi amb un oboè va quedar aquesta discrepància ben palesa).

Finalment, la 4a Simfonia de Schumann va sonar a les mans de Petrenko amb un interès renovat, des d’un primer moviment (Ziemlich langsamLebhaft) que corria amb la intensitat del magma, emulant al Karajan més vigorós en els instants de més velocitat, però generalment menys ampul·lós i amb l’ull posat en la diferenciació i caracterització de cada element, i la seva connexió amb el seu context. Si aquesta simfonia no és pas cap exemple de construcció sintètica, narrativa o exploració, a les mans de Petrenko va ser divertida, exuberant i plena de racons. Un plaer, de dalt a baix, i un exemple de com els diners i el talent poden anar de bracet.

Categories
CLÀSSICAConcerts
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES