Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
El premi Nobel de literatura Albert Camus (1913-1960) va ser net d’espanyols. La família de la seva mare, Catalina Elena Sintes, procedia de Menorca, illa que el literat visita clandestinament a El mar de Camus (Editorial La Huerta Grande). A la seva estada allà, l’escriptor viu un romanç, investiga un crim i aprofundeix en reflexions al costat de l’home que el va acollir, anomenat Mario, amb qui va conversant sobre temes diversos.
Aquesta novel·la de Mario Jaramillo està dividida en tres parts i un epíleg. La primera traça un esbós biogràfic del Nobel nascut a Algèria, així com la seva relació amb Espanya. La segona és una explicació i una introducció al context de la història que es procedeix a narrar. La tercera de les parts, que és la principal, està alhora dividida en els set dies que Camus va estar a Menorca, a la recerca dels seus orígens i d’ell mateix.
La vida de Camus va ser una incògnita i no deixava ningú penetrar en la seva personalitat. Va ser un escriptor-actor que actuava per a tothom, però també per a ell mateix. Creia que la vida era un absurd al qual només se’l pot encarar amb lucidesa. Es va afiliar al Partit Comunista amb vint-i-un anys, del qual va sortir malparat per les desavinences amb la cúpula, i sempre va mantenir una visió moderada i lleial als seus principis, encara que això li provoqués el rebuig de camarades, companys escriptors o amics.
Mario Jaramillo.
Camus va desenvolupar la seva activitat literària durant dos episodis que el van marcar, la Segona Guerra Mundial i la independència d’Algèria. Va ser criticat per algerians i per francesos per no defensar les seves postures, ja que apostava per una convivència en pau. D’altra banda, la seva relació amb Jean-Paul Sartre va ser difícil i va tenir durs intercanvis d’acusacions. El 1921, publica la seva obra cimera, L’estranger, escrita en tres mesos i que va tenir crítiques negatives. Al final, el futbol i el teatre van ser els únics llocs on se sentia ple.
En aquesta obra, es tracten temes com l’exili interior, l’existencialisme, la nostàlgia, la memòria, la família o la creença en Déu i l’ésser humà. També es parla sobre l’atzar i la sort, que no és el mateix, ja que el primer és a la vida humana des d’abans que l’individu neixi, mentre que el destí és una lluita perpètua, es diu. El mal, la ruptura, la pèrdua o la violació de la infància, igualment, ocupen un espai en les reflexions dels protagonistes. Per descomptat, no falta un tema clau a l’obra de Camus: el suïcidi, sobre el qual diu que és un alliberament i que cal augmentar la comprensió de l’ésser humà i les seves decisions.
Camus és un ésser contradictori que parla amb veu pròpia i mirada esquiva, precedides de calades a un cigar, d’una tos o de totes dues alhora. Passa els dies parlant amb Mario, coneix una dona bella i també ocorre un crim, a la investigació clandestina del qual s’uneix. És una obra summament entretinguda que atrapa i arrossega el lector, sobretot si té interès per Camus, ja que pren la forma d’una crònica real dels seus dies a Menorca, guardant fidelitat a la figura de l’escriptor algerià.
