‘Atrapar la llum’ a través del vidre

Manel Haro / @manelhc

Els Museus de Sitges proposen una mirada al vidre com a forma d’art reunint l’obra de catorze artistes actuals, que s’expressen a través del vidre òptic en motlle, el vidre flotat, el cristall transparent o la pasta de vidre, entre altres tècniques. El recorregut ens porta per un seguit de volums que o bé referencien realitats tangibles i fàcilment reconeixibles o bé són formes abstractes que estimulen la nostra imaginació. L’essència d’aquesta mostra és fer-nos adonar de la capacitat d’aquest material per atrapar la llum, però la mirada del visitant pot anar molt més enllà, ja que les obres que s’hi apleguen demanen que ens fixem en les formes, les textures, les tècniques i, sobretot, les lectures que se’n deriven.

Totes les obres aquí exposades tenen característiques que les fan dialogar entre elles. De fet, en una de les sales, les peces de Pilar Aldana (Bogotà, 1963), les d’Anna Marco (Barcelona, 1967), les de Joaquim Falcó (Ripoll, 1966) i Meritxell Tembleque (Barcelona, 1970) i les d’Anna Alsina (Madrid, 1977) semblen construir un discurs heterogeni però perfectament cosit. Ens hi endinsem i ens hi trobem amb obres d’Aldana que referencien cases africanes, però també modernes urnes funeràries, és a dir receptacles que acullen vida en un cas i mort en l’altre.

A prop, veiem les creacions de Falcó i Tembleque, que semblen un exercici de condensació del més essencial de la vida: la flora, la fauna, la terra i l’aigua, àmbits existencials tots aquests que ens són presentats com si fossin els fòssils d’una vida passada que demanen als visitants que els seus ulls -i, sobretot, la seva imaginació- els tornin a la vida. Són les peces Muntanya d’aigua, Quatre llavors, Com ocells i Fragment d’un tot. Vida i mort, novament, anant de bracet.

Impossible no aixecar el cap, en aquest espai, i fixar-se en la suggerent obra Presències d’Anna Marco, tres peces en forma de llavis de vidre verticals, amb textures diferents, que pengen del sostre. ¿No seran, aquestes, relectures contemporànies de L’origen del món de Gustave Courbet? La meva ment no s’atura, el discurs -subjectiu, personal- m’atrapa i m’encara a una obra que dona a llum sensacions que ens fan present la mort, però que ens apropen a la vida.

La visita continua per altres espais, on trobem obres de Pròsper Riba (Barcelona, 1992), Ferran Collado (1980), Philippa Beveridge (Londres, 1962) i Stella Rahola (Barcelona, 1980), exposades al costat de peces gòtiques de la col·lecció local. Nous diàlegs intertemporals i interdisciplinaris que motiven noves reflexions. Continuo construint el meu discurs i veig en els volums d’Escates, de Riba, un pont de connexió amb les Presències de Marco. Suggerents són també les Tres copes de Collado, que se m’apareixen com les restes consumides d’una bacanal que ha arribat a la seva fi.

Els altres artistes exposats són Javier Blanco, Joan Crous, Lara Fluxà, Xavier Grau i Javier Vidal. Són, tots ells, catorze creadors, o bé catalans o bé han desenvolupat part de la seva obra a Catalunya en els darrers trenta anys. L’art serveix per expressar, per emmirallar-nos, per fer-nos rexlexionar, per generar-nos un plaer estètic, per fer volar la nostra imaginació, per generar-nos dubtes i preguntes. El vidre reivindica en aquesta exposició, i fins al 14 de maig, el seu caràcter artístic i, si se’m permet, metafísic.