Ott llueix i Pappano decep al Palau de la Música

Albert Mena / @jakoblenz

Nova visita de la London Symphony Orchestra al Palau de la Música en un concert dedicat a composicions maximalistes, de melodies dramàtiques, que fan ús de grans masses orquestrals i d’ambicions còsmiques: parlem per exemple d’Així parlà Zaratustra de Richard Strauss, la Totentanz de Liszt o O flower of fire de la compositora britànica Hannah Kendall, en aquesta ocasió amb direcció d’Antonio Pappano que, en general, podríem considerar freda i distant.

La primera peça, de Kendall, va destacar per ser pràcticament la banda sonora d’una pel·lícula de terror: des d’ensurts sobtats, glissandi espectrals o sons sostinguts esfereïdors, la composició va transitar entre diferents espais sense acabar d’oferir clímax, espais reconeixibles o tangibles, quelcom que sobta, sobretot quan l’aproximació de la compositora sembla ser tan òbvia. Ni tan sols un clixé del terror contemporani, com és fer servir música infantil en un context terrorífic, va funcionar.

Per crear por es necessita un context, un espai on sentir-se vulnerable, exposat, i la música de Kendall no va deixar d’insinuar aquell estat emocional, però mai ens va dir des d’on vindria l’amenaça, i aquesta proposta va quedar més com a testimoni de la música més avançada dels anys cinquanta del segle XX i no com una obra genuïnament nova o interessant. Ni una abundància de sons poc habituals o exòtics va permetre alçar la peça.

Millor és la Totentanz de Liszt, la Dansa dels Morts, i les variacions que realitza a partir de la melodia del Dies Irae, peça gregoriana en cant pla. Liszt la transporta a un camp de proves farcit d’efectisme, jocs i drama que és especialment exigent per al pianista. La intèrpret britànica-japonesa Alice Sara Ott va estar realment a l’altura tècnica de l’obra, transitant les diferents variacions amb energia sobrada. Va ser possible identificar les següents actituds: marcial, jovial, romàntica, sensible i dolça, al·lucinada i alienada… i la tècnica va transitar també per percussió brutal, aigües chopinianes o fins i tot una fuga de Bach vista per Beethoven.

Sens dubte, Ott va fer acte de presència i va ser des de la seva banqueta que l’obra va prendre caràcter. Menys interessant va ser el bis, la Gnossiene n.1 de Satie, on l’artista de trenta-sis anys va mostrar potser carència d’habilitat per crear mística o expectació. Desgraciadament, Pappano tampoc no va treure-li gaire màgia a l’orquestra durant la Totentanz, distància i fredor que també vam percebre a l’obra següent.

El poema Així parlà Zaratustra de Strauss, brillant i avorrit com és, no va viure la seva millor representació a les mans d’una London Symphony Orchestra que, amb alguns errors de coordinació i tímbrics, va quedar lluny d’establir una lectura interessant. Tampoc va ajudar una lectura de Pappano lenta, edulcorada i sí, amb molt volum, però cap intenció definida. El públic va respondre amb certa fredor a un final de vetllada poc memorable.