Estrena europea d’una nova òpera de John Adams al Liceu, compositor de Nixon in China o Doctor Atomic, dos dels títols més emblemàtics del gènere dels últims cinquanta anys. Ben coneguda és la relació entre Víctor García de Gomar, director artístic del teatre, i el compositor, els fruits de la qual ja vam poder gaudir durant la seva estada al Palau de la Música. Conegut sobretot per una obra d’estètica minimalista o postminimalista, Adams ha fet d’Antony i Cleopatra una peça heterodoxa, que ens allunya de les seves obres més populars i ens llença dins un món més visceral, fins i tot més operístic, però alhora molt menys memorable.
Començarem pels punts forts: de les dues parts en què es va dividir l’òpera, possiblement sigui la primera la que millor presenta els caràcters dels protagonistes. L’Otello de Verdi ve com a hipotètica primera referència, amb un Antony que acaba boig com l’heroi verdià, en una escena força fosca abans de la pausa. Cleopatra ens és presentada com una regent sense escrúpols, que transita entre l’amor i la mort, la carícia i la tortura, sense dificultat. Caesar és un petit però monstruós caràcter que mou els fils entre bastidors, com Yago quan espera que Otello caigui en els seus paranys, i Octavia seria una Desdemona pura que no entén com és possible que hi hagi tant mal al món.
En aquesta primera part, els personatges són caracteritzats també musicalment: els excessos de Cleopatra es presenten també en els nombrosos aguts que se li demanen a la protagonista, així com en ser la responsable de resoldre els pocs instants de coloratura que conté l’obra. Antony és un personatge valent però poc caut, com l’Otello verdià, amb línies decidides i d’escassa ambigüitat, ni davant les portes de la mort se li demana excessiva subtilesa. A Caesar també se li exigeixen aguts i alguna coloratura, però tindria menys característiques específiques que el paper de Cleopatra.
La música de l’orquestra és rica en timbres i textures i és capaç de generar diferents estats emocionals. Però, a diferència de les obres anteriors d’Adams, on hi trobàvem números com «Batter my heart» (Doctor Atomic), a Antony i Cleopatra es troba a faltar instants per recordar. Hi ha algun magnífic duet, per exemple entre els dos papers protagonistes («Oh, love!»), però generalment, a les grans escenes de mort, sacrifici o desig, s’hi troba a faltar encís.
Alguna cosa hi pot tenir a veure la hiperdivisió melòdica amb què Adams ha construït les línies vocals, un recurs que ajuda a reforçar els textos del llibret, de gran densitat, però que funcionarà si l’acció és cohesionada i les intencions dels personatges són clares. Durant la primera part, els personatges queden ben definits mitjançant el text i l’acció escènica, les intencions oposades de Caesar i Antony, la tortura de Cleopatra a un missatger que porta males notícies; Adams aprofita petites unitats musicals vocals i orquestrals per determinar el context emocional del drama, però en el moment en què el text perd cohesió tampoc funciona aquest recurs.
El text desapareix a la segona part, havent caracteritzat ja els personatges, Adams es dedica a representar la virulència de la Roma imperial, matant els rols protagonistes en escenes llargues, però d’escàs lirisme, fent desaparèixer Caesar en una escena on només parla de conquesta, per després fer un homenatge a Antony que no tindrà cap rellevància. Cleopatra deixa de cantar i expressar-se en melodies per a, sobretot, cridar, transitant d’un postminimalisme verdià a un verisme potsmusical d’escàs interès. I és una pena, perquè el contingut podria esdevenir molt més punyent si en comptes d’allunyar-se de Verdi, Adams s’hagués apropat més al seu Otello.
Amb unes veus que no destaquen per la seva bellesa, la producció té punts forts, com ara unes projeccions de vídeo a voltes seductores (la pell de Cleopatra fonent-se a les dunes del desert) a voltes descriptives i menys interessants (vinculant Caesar amb el feixisme). L’escenografia de Mimi Lien és dinàmica, amb nombroses geometries interessants, però que a mesura que avança la producció perd també protagonisme. Així i tot, s’ha de reconèixer que han trobat mètodes curiosos de transitar Alexandria i Roma en pocs segons, sigui en llum i color o en arquitectures simples però prou caracteritzades i funcionals.
La direcció actoral és fantàstica, amb uns intèrprets entregadíssims en gestualitat, expressions facials i llenguatge corporal, l’Antony de Gerald Finley té molta autoritat, la Cleopatra de Julia Bullock és extrema i el Caesar de Paul Appleby és fred, intens, d’estatura petita però d’ambicions imperials. La direcció d’Elkhanah Pulitzer és, doncs, un dels encerts d’aquesta producció, però també pateix de la falta de definició i transcendència del llibret a mesura que progressa.
La capacitat de generar espais elegants i suggerents hi és (molt entretinguts els nombrosos moviments de l’escenografia i veure com s’il·luminen els diferents espais), però a la llarga acaba perdent interès. I com que vocalment tampoc no és una producció que destaqui per la seva bellesa, també contribueix al fet que el minutatge de l’obra es faci excessiu. Potser un dels pitjors instants sigui la batalla al final de la primera part, on ni la música ni l’acció escènica permeten entendre què està passant.
Bona feina de l’orquestra del Liceu en mans del mateix Adams, que va saber aportar força, ritme i intenció als músics, però on va faltar poder polir sons, timbres i cohesió, quelcom també aplicable al cor. Finalment, amb aquesta Antony i Cleopatra podem confirmar que l’òpera com a gènere no és mort encara, per moltes carències que aquesta obra pugui tenir. Amb una bona revisió el material podria guanyar molta més força, perquè aquesta ja hi és.
