‘Golpe de suerte’, una nova reflexió sobre l’atzar en la vida

Manel Haro / @manelhc

Moltes vegades hem imaginat com seria la nostra vida si l’atzar hagués decidit per nosaltres, si, en lloc d’agafar un camí, n’haguéssim agafat un altre. Com seríem amb una parella, uns amics, uns estudis o una feina diferent. La vida és atzarosa i sobre això ja s’han escrit diverses històries. A la protagonista de Golpe de suerte, la nova pel·lícula de Woody Allen, la vida li canvia quan es creua, per casualitat, amb un antic company de classe quan anava camí de la feina. No és un company qualsevol, ell estava enamorat d’ella i encara ho està. I ella, una dona en la trentena, travessa una crisi matrimonial. La tempesta perfecta.

Woody Allen ha tornat a França, com ja va fer amb Midnight in París, però aquesta vegada amb una producció francesa, una cinta rodada íntegrament en francès i amb actors locals. Les pel·lícules del director nord-americà saben captar sempre l’atractiu de les ciutats on treballa, i aquesta vegada ens ensenya un París més intimista i romàntic, el dels grans parcs durant la tardor i els àpats a l’aire lliure, sense renunciar a algunes marques parisenques com la vida bohèmia als petits apartaments situats a les golfes dels edificis o els caps de setmana a la campanya. La protagonista (Lou de Laâge) està casada amb un home de negocis tèrbols (Melvil Poupaud) i ambdós tenen una vida de luxe. L’antic company de classe d’ella, en canvi, és un escriptor de vida errant (Niels Schneider).

Tenim aquí la clàssica dicotomia: mantenir una vida còmoda i de privilegis o fer cas el cor i capbussar-se en una vida més terrenal. L’argument de Golpe de suerte recorda el de Match Point. De fet, penso que les darreres pel·lícules d’Allen ens remeten sovint a altres històries seves. No és exactament que es repeteixi, potser sí que recicla una mica alguns temes (com el dels amors inconvenients que ens fan perdre el control), però l’essència de cada proposta cinematogràfica és diferent.

No crec que Golpe de suerte tingui la profunditat filosòfica (o psicològica) d’altres pel·lícules de Woody Allen, potser perquè el cinema i la literatura ja ens han abocat a reflexionar molt sobre els cops de sort i com l’atzar incideix en les nostres vides (la mateixa Match Point ho feia), però la història funciona igualment, i ho fa des de la senzillesa argumental. Diu Allen que potser aquesta és la seva darrera pel·lícula, no ho fa per manca de ganes, sinó perquè ja té una edat avançada (87 anys), però també assegura que aniria a rodar allà on hi hagi finançament (als Estats Units no ho té tan fàcil després dels escàndols que van esclatar al seu voltant). El director nord-americà no es rovella, encara té coses a dir i val la pena escoltar-lo i veure’l.