Paolo Giordano (Torí, 1982) és doctor en Física, escriptor i col·labora regularment al diari italià Corriere della Sera. El 2008, amb només 26 anys, va guanyar el premi Strega per la seva primera novel·la La solitud dels nombres primers, a la qual van seguir després El cos humà, Negre i plata, Conquistar el cielo o En el contagi, publicades totes a Edicions 62 en català i Salamandra en castellà.
Tenen com a element comú reflexions sobre la soledat, la gestió de les emocions, l’amistat, la família o el desencant; encara que la seva formació com a científic sempre és palpable a les seves pàgines. «Sempre penso en el món en termes físics, és la meva manera natural de pensar. El que haig d’intentar aconseguir és transmetre-ho d’una manera que arribi a tothom», declara.
A Tasmània, (Edicions 62 en català amb traducció de Pau Vidal i Tusquets en castellà amb traducció de Juan Manuel Salmerón) el seu darrer llibre, es val d’un alter ego per parlar de les crisis personals i de les universals. El protagonista, PG, fugint d’una relació complicada amb la seva dona, accepta l’encàrrec d’impartir una conferència sobre el canvi climàtic a París. Mentre prepara un llibre sobre els efectes radioactius de la bomba atòmica, s’envolta d’una sèrie de personatges que seran clau en aquell moment incert de la seva vida: el seu millor amic que s’està divorciant, un climatòleg obsessionat amb els núvols, una reportera en zones de conflicte i un sacerdot que es qüestiona algunes decisions.
Segons un estudi que arriba a les mans de PG, en cas de catàstrofe mundial Tasmània seria el millor lloc on trobar refugi. Així que Giordano reflexiona sobre el nostre paper i, especialment, la nostra responsabilitat a l’hora de cuidar un món que nosaltres mateixos estem fent malbé. Però Tasmània no és només un exili físic, sinó el refugi simbòlic que necessitem quan ens sentim perduts.
Quina va ser la primera idea que va tenir per escriure aquesta novel·la?
La idea del llibre em va venir després de tots aquests mesos de pandèmia, de tanta mort al nostre voltant. Una de les primeres idees que tenia de manera insistent era una imatge gairebé còsmica, amb radiacions, il·luminació i morts viatjant a través de l’espai. També pensava recurrentment en el passeig que fan el protagonista i Cristian, l’estudiant. De fet, vaig escriure un relat només per a mi sobre aquest passeig que comparteixen els dos personatges per entendre millor la seva relació.
L’he entrevistat en altres ocasions i m’ha confessat que és una persona molt tímida. Per què ha decidit, llavors, que el protagonista PG s’assembli tant a vostè? És fàcil que els periodistes li preguntem què té d’autobiogràfic el llibre.
Perquè ara soc menys tímid! De fet, és un llibre escrit contra la idea de la vergonya. Després de tot el viscut durant la pandèmia vaig pensar: «per què no aprofitar aquesta absència momentània de pudor, poc habitual en mi?»
La novel·la comença amb PG viatjant a París per impartir una conferència sobre el canvi climàtic, però assegura que podria haver buscat qualsevol altra excusa o tragèdia per marxar de casa, perquè està passant una crisi personal. ¿Un dels temes principals del llibre és com les crisis individuals i les globals van, sovint, de bracet?
A mi em sembla que és així, no? Almenys jo ho percebo d’aquesta manera. La realitat ocupa cada vegada més espai en els meus pensaments. Si ho comparo amb fa vint anys, cada vegada m’interessa menys la meva mirada i més la de fora. Encara que aquest sembli el meu llibre més autobiogràfic, ara miro més cap a l’exterior.
La dona de PG, Lorenza, li retreu que «sembli un nen que sempre pensa en el que li falta.»
Crec que tu i jo som de la mateixa generació, oi? La nostra generació està en constant definició, buscant sempre el seu lloc en el món. Estem contínuament insatisfets. El llibre també és una lluita contra la idealització, com per exemple en el tema de la paternitat. Hi és, però no de la manera convencional.
De fet, la família que no és de sang és un tema recurrent que ha tractat en totes les seves novel·les.
És que em sembla molt interessant i bastant contemporani. També és veritat que és molt proper a la meva experiència personal. La vida està més avançada que el nostre imaginari. Darrerament, conec molta gent jove que es planteja si és bona idea tenir un fill en un món en evident declivi. Altres que esperen que tots els aspectes de la seva vida estiguin edreçats: treball, economia familiar… Jo penso que si vivim el present de forma absolutament racional, acabaríem paralitzats i immòbils.
Per què Tasmània?
Vaig llegir un estudi, no sé si científic o, diguem-ne, pseudocientífic, que indagava en quins eren els espais més segurs en una situació de crisi climàtica greu. Tasmània era a un dels primers llocs en el podi. També em va semblar que Tasmània tenia una cosa molt evocativa, crec que ens fa pensar en algun tipus d’Edèn. La idea de salvació i l’aspecte poètic em van agradar.
Fotografia de Rodrigo Ruiz Ciancia.
La crisi climàtica és un dels grans temes a la novel·la. Novelli, l’amic científic de PG, diu que estem condemnats a viure en un món on la meitat s’ofega i l’altra meitat mor de set. Per què sembla que no acabem de reaccionar?
S’ha arribat molt tard a la idea de catàstrofe. La consciència de la fi de l’espècie és una idea bastant moderna. L’extinció de l’espècie humana era impensable fins que van arribar les bombes nuclears. Això està estretament lligat a la manera en la qual entenem el món. La nostra psique funciona creient que el present és una repetició coherent del passat i, per tant, que l’experiència pot portar algun tipus de progrés. Ara estem vivint un canvi dramàtic: la crisi climàtica és una realitat. A Barcelona esteu patint una sequera molt preocupant, no és una anomalia sinó una tendència. Aquest juliol a Roma les temperatures eren realment insuportables, era com estar tancat a una gàbia infernal. La nostra ment encara ha de progressar més i a més velocitat. És necessari.
Va ser un dels primers autors en publicar un llibre tot just a l’inici de la pandèmia de la Covid, En el contagi. Creu que hauria estat un llibre molt diferent si l’hagués escrit després de la pandèmia i no a l’inici?
Crec que és un llibre que té molt a veure amb Tasmània, encara que no de manera directa. El vaig escriure durant les dues primeres setmanes de la pandèmia. Crec que en línies generals tindria el mateix estil, però sí que canviaria justament una frase que surt a la portada: «no tinc por d’emmalaltir.» Quan ho vaig dir, només hi havia dades molt inicials i semblava que només afectava a la població amb una salut molt vulnerable. Ara sabem que no és així i per això aquesta frase no la tornaria a posar. La resta del llibre crec que ja tenia una mirada no momentània.
Creu que aquesta pandèmia va ser clau en què la població fos conscient del concepte de globalització?
Crec que sí, però no només per a la població en general, sinó que també ho va ser per als científics. No és el mateix saber-ho que veure-ho. Comprovar les infinites conseqüències i les variables arreu del món va ser nou per a tots. Els científics teníem eines per predir aquest tipus de pandèmies, però viure-ho en primera persona va ser molt impactant.
A l’assaig diu que li feia por tot el que el contagi podia canviar, però que encara li feia més por que res canviés. A Espanya es va repetir molt el lema «sortirem millors.» Què en pensa?
Que clarament no ha estat així. Mira al teu voltant. No crec massa en el valor de l’experiència per si mateixa, així que en aquest sentit puc estar una mica més desencantat. Crec que per estar més preparats per a futures pandèmies ens servirà més l’estudi i la preparació, tant emocional com educativa.
Els fets narrats a Tasmània succeeixen poc després dels atemptats terroristes a la sala Bataclan de París, al 2015. Per què va escollir aquest context?
He escrit molt sobre els atemptats terroristes al diari Corriere della sera, a Itàlia. Crec que amb els atemptats vam perdre el sentit de seguretat i, sens dubte, això va suposar un canvi irreversible. Quan vaig començar a treballar en Tasmània volia saber amb quin esperit arribem a la pandèmia. Encara que ja no se’n parlés tant d’aquests actes terroristes, em semblava que aquells anys previs havien estat clau per entendre el present, ja que a patir d’allò va canviar la nostra relació amb la por i amb la resta de la societat. El concepte de conjunt va canviar. I després amb la pandèmia això ha tornat a canviar també.
L’editorial Tusquets ha reeditat ara la seva òpera prima, La solitud dels nombres primers, el llibre que amb només 26 anys li va fer guanyar el premi Strega. Imagino que ha canviat força des de llavors.
Va haver-hi un temps en què vaig sentir la necessitat d’emancipar-me d’aquest llibre i prendre cert distanciament. Ara he aconseguit pensar en ella amb més tendresa, però em sento molt llunyà respecte al noi que la va escriure. Dono classes a nois d’aquestes edats i m’adono que jo en aquell moment em sentia molt adult també, però que no era així. La diferència entre els vint anys i els quaranta és innegable! Et confesso que mai més l’he tornat a llegir. No sé quin efecte em causaria fer-ho.
Quan li pregunten a PG sobre quins temes sent la necessitat d’escriure, ell diu que sobre tot allò que li fa plorar. Ho comparteix?
Em passa igual. Ja ho vaig fer amb la meva primera novel·la i és una cosa que no ha canviat. Trobo el sentit quan trobo alguna cosa que em commou. A Tasmània el plor no és només meu, sinó que mira als altres. És un plor col·lectiu.
