No es fa de dia

Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G

Isa és la protagonista de Maldeniña (Editorial Tránsito), una nena que viu en un hotel amb el pare (que és qui el dirigeix) i la resta del personal, en un poble remot, trist i silenciós. Li fa mal la panxa i pateix l’absència total, física i emocional, de la seva mare i parcial del seu pare, que de vegades desapareix durant dies. Entre les seves anades i vingudes, l’Isa es pregunta quan tornarà i què ha de fer com a filla perquè no l’abandoni més. De fet, s’identifica amb una cançó que escolta cantar i que diu: «Ja em canso de plorar i no es fa de dia.»

Aquesta és la segona novel·la de Lorena Salazar Masso (Medellín, 1991). L’hotel de la història sembla més aviat un hostal o una residència, segons Isa. Es passa els dies sola, es dutxa a les fosques, i en una d’aquelles ocasions es detecta un forat que ha començat a créixer-lo a la panxa. L’absència del seu pare s’aguditza, sobretot quan tot i estar junts ell li demana que no li digui «pare», sinó «oncle.» Els àpats a l’hotel els fa sola, mentre que quan en fa un a casa d’alguna companya té la sensació de ser en una família. Es percep en Isa una solitud i una tristesa que a mesura que passen les pàgines també es veu en altres personatges que l’envolten per diversos motius. El tema de la família també apareix, per exemple, en el personatge, molt secundari, per cert, de don Leo, que és un camioner encallat al seu poble que diu que estranya els àpats amb la dona i els fills.

El desordre de l’hotel li treu en part la sensació de solitud, però no les ànsies de fugir d’aquell lloc desemparat i sense històries. «Què faran sense la tristesa en un poble on no hi ha res a fer?», es pregunta. El seu sentiment es converteix en una esfera que, com diu la narració, ocupa tant espai com la tristesa i paralitza tant com el dolor. Una esfera que li creix a la panxa, que li fa mal. Paradoxalment, se sent més lliure dins d’ella que a fora, i també més lliure dins del poble que a fora. El temps sembla fer-se infinit quan el pare no hi és, i quan li pregunten per la seva mare diu que no hi pensa i que no la recorda.

Maldeniña està escrita amb un lirisme i un realisme màgic que sedueixen el lector, encara que trobo que li manca alguna cosa per acabar de ser una novel·la del tot rodona. Així i tot, no podem evitar quedar atrapat en aquest mal de panxa d’Isa. Ella diu que té un follet a dins, un altre personatge afirma que es tracta d’un colom, i el que sembla més assenyat de tots ells assegura que el que té són cucs. Al cap i a la fi, sembla causa d’una ansietat i una angoixa que vénen de més enllà dels murs de l’hotel, amb què carrega des de la infantesa i que marcarà la resta de la seva vida.