La pel·lícula de Patricia Font El maestro que prometió el mar recupera la memòria del mestre republicà Antoni Benaiges, un tarragoní de Montroig que el 1934 va ser destinat a una escola de Bañuelos de Bureba (Burgos). Allà va estar treballant fins que el 1936, pocs dies després de l’alçament de Franco, va ser executat per un grup de falangistes. La pel·lícula comença en l’actualitat, quan Ariadna (Laia Costa) rep una trucada informant que s’ha exhumat una fossa comuna on podrien estar les restes del seu besavi. La trucada, en realitat, anava destinada a l’avi d’Ariadna, qui durant anys ha buscat en silenci, i a través d’associacions, el lloc on va ser enterrat el seu pare. L’Ariadna queda sorpresa, no tenia ni idea d’aquesta recerca, i tampoc ho sabia la seva mare.
Costa creure que aquest avi no hagi compartit en cap moment amb la seva família que estava buscant el seu pare. De fet, sembla més aviat una manera de fer present en aquesta història el tema del silenci amb què tota una generació tractava els temes de la guerra. No sé si calia, imagino que en la novel·la original de Francesc Escribano, en què es basa la pel·lícula, això era així. Tampoc acabo d’entendre què aporta a la història el fet que Ariadna estigui tan enfadada. Laia Costa ho fa bé, és una bona actriu, però el seu personatge és massa irritable i això fa que sigui difícil acompanyar-la emocionalment en el viatge que emprèn cap a Bañuelos de Bureba per saber si a la fossa hi ha o no el seu besavi.
La pel·lícula se centra en la història d’aquest mestre (inerpretat per Enric Auquer), que no és el besavi d’Ariadna. El relat recorda molt a La lengua de las mariposas, de José Luis Cuerda, ja s’ha dit a molts llocs. La diferència més important entre les dues pel·lícules és que la de Patricia Font sembla massa dirigida, d’una banda, a evidenciar les excel·lències d’aquest mestre que ja sabem que serà executat (ho sabem des del principi, quan Ariadna arriba a la fossa comuna) i, d’altra, al clímax dramàtic del desenllaç. Fora d’aquest protagonista, no hi ha gaire complexitat en la resta de personatges, tots els que hi apareixen ho fan per reforçar el relat sobre el mestre. En canvi, a La lengua de las mariposas, sí que hi havia un treball més profund en tots els personatges, més conflictes, l’efecte dramàtic era col·lectiu.
És cert que El maestro que prometió el mar explica una història real, la d’Antoni Benaiges, que és molt colpidora, però fins i tot els casos reals poden ser explicats de moltes maneres. Tinc la sensació que si Benaiges no hagués existit de debò, la pel·lícula perdria molts punts. Quant al treball cinematogràfic, no he trobat res gaire rellevant més enllà de la referència als fets reals; tot el que té a veure amb la recerca d’Ariadna i la del seu avi ho veig ple de llocs comuns sobre la Guerra Civil, cosa que fa que la història sigui completament previsible, i això és així, perquè ens arriba com el cinema i la literatura ja ens ho ha fet arribar moltes vegades. És una pel·lícula interessant, emotiva, però ofereix una lectura massa superficial d’una vida i d’una època.
