Adrià Allande G. / @adriaallandeg
L’editorial Galàxia Gutenberg continua la seva aposta per l’autor grec, resident a Suècia, Theodor Kallifatides. Recentment he llegit Amor i enyorança (amb traducció al català de Carolina Moreno Tena i al castellà de Carmen Montes i Eva Gammundi) i puc dir que si amb El passat no és un somni em va robar el cor, amb aquesta nova lectura me l’ha tornat. Malgrat que una no és una continuació de l’altra, és inevitable trobar-hi ponts entre les dues. Al capdavall, l’autor sempre parla en clau autobiogràfica i en les dues posem la mirada en un immigrant grec a Suècia.
El protagonista, en aquesta ocasió, és Christo, aquest jove nouvingut a terres sueques qui després de patir la guerra i els seus horrors, busca un lloc on viure i, potser, fins i tot estimar, tal com l’escriptor grec va haver de fer fa més de cinquanta anys. La novel·la, tan càlida com humana, propera i alhora dura, està escrita amb una veu convincent i passional. En les seves pàgines no sabem quan comença la ficció i on acaba la biografia. El protagonista, igual que l’escriptor grec, va arribar desorientat, perdut i desesperat a la capital sueca, fins al punt de considerar l’opció de gusnyar-se la vida pels carrers per tal de subsistir, ja que s’estava, literalment, morint de gana i penúria.
En les primeres pàgines, bastant amargues, Kallifatides posa en dubte la moral una vegada l’home ha perdut tota comoditat, quan el fred i la gana es fan presents i l’instint de supervivència emergeix com un animal enfurismat. Es qüestiona, doncs, si aquesta moral és una veritat inalterable o una impostura. Potser, a causa de la seva condició de filòsof -parlo tant del protagonista com de l’autor-, en Christo acaba sobreposant-se al moment i a les circumstàncies adverses tot seguint la seva moral com l’única llum en la foscor dels seus dies.
Theodor Kallifatides.
A partir d’aleshores, decideix inscriure’s en els estudis de filosofia i allotjar-se en una residència d’estudiants que considera i viu com si fos un palau. És en aquest edifici on coneix la Rània, un personatge que, com és habitual en l’escriptor, esdevindrà el centre de la novel·la o, almenys, el pretext per parlar de l’amor i els seus matisos. D’aquesta manera, a partir d’aquesta figura femenina per la qual el nostre protagonista perd el cap, s’obren uns capítols dominats per la passió de la joventut. En aquests, se’ns parla directament de la condició de l’enamorament i les seves conseqüències.
És aquesta dicotomia entre el dolor i la joia que produeix l’amor el que interessa especialment a l’escriptor grec, ja que és un tema recurrent en les seves novel·les que li permet acostar-se al centre de la passió i la desmesura. Christo segueix la Rania, la cerca, es troben, s’allunyen i es perden, només per retrobar-se novament, potser amb més intensitat i devoció, en un joc incansable d’amor i passió que marca el ritme de la novel·la. Mentrestant, i de manera paral·lela, s’obren altres capítols i formes d’estimar, parelles i matrimonis que posen damunt la taula la importància de l’amor.
Kallifatides, polièdric com és, tracta altres qüestions de manera transversal com la llengua, la por i l’amistat. De fet, es desenvolupa en la novel·la una amistat amb un altre immigrant grec, la qual és tan o més intensa que la història principal. Entre ells, tot parlant de la Rània i compartint uns gots d’ouzo, discuteixen sobre l’amor i citen a Aristòtil. Amor i enyorança és una obra on el lector pot trobar quelcom que sembla haver-se perdut en el nostre temps, ja que en la seva prosa s’obre la calidesa i la humanitat com a veritats i no pas com a utopies, semblant al senzill i humil gest d’oferir la mà com a porta d’entrada cap a un nou món.
