Theodor Kallifatides: «Allà on va, un emigrant no té passat»

L'autor grec ha visitat Girona per presentar 'El passat no és un somni' i reflexionar sobre la memòria, la literatura i les llengües

Manel Haro / @manelhc


Recorda l’escriptor grec Theodor Kallifatides (Mololai, 1938) que quan va arribar a Suècia, a la recerca d’un futur una mica més esperançador del que l’esperava al seu país, no només no tenia cap noció de suec, sinó que, a més, en aquells anys seixanta, quan tot just començava a arribar la immigració al país escandinau, no hi havia cap curs de suec. És d’aquesta manera que Kallifatides va haver de buscar la manera d’aprendre la nova llengua, i ho va fer memoritzant paraules que es trobava pel carrer, però sobretot llegint: «la literatura és la font d’informació més gran que existeix, a través dels llibres podia aprendre l’idioma, però també entenia com era la felicitat dels suecs, com era el seu somriure, la seva manera de mirar», explica a la Casa de la Cultura de Girona, en un acte organitzat per l’editorial Galaxia Gutenberg i la llibreria Empúries i conduït per l’escriptora Monika Zgustová.

Kallifatides va llegir August Strindberg i Hjalmar Söderberg, entre altres escriptors suecs: «un dia em vaig trobar amb una església, i vaig identificar que aquella església sortia en una novel·la de Söderberg; va ser la meva primer vivència connectada amb la literatura que vaig tenir i va ser llavors quan em vaig adonar que un emigrant no té passat allà on va i que, per tant, jo havia de construir el meu passat suec, bastir una memòria sueca que no tenia.» L’autor grec ha reflexionat a bastament sobre el seu passat en els seus llibres, i també sobre la seva relació amb les llengües grega i sueca.

Assegura que «una de les primeres coses que vaig aprendre quan vaig començar a escriure en suec és que “no” volia dir no i “sí” volia dir sí; jo venia d’una llengua ferida després de l’ocupació alemanya durant la Segona Guerra Mundial, la guerra civil i la persecució política, així que el grec era una llengua que havia patit molt, una llengua de la qual un no et podies fiar del tot, perquè si a la premsa grega llegies la paraula “llibertat“, pot ser que signifiqués tot el contrari.» Kallifatides afegeix que «amb el suec podia escriure una novel·la d’amor o la meva història com a immigrant, però qualsevol cosa que expliqués seria veritat.»

L’autor grec, que acaba de publicar El passat no és un somni (Galaxia Gutenberg, amb traducció de Montserrat Camps), ha explicat en els seus llibres i ho torna a fer a la Casa de Cultura de Girona que ell s’ha sentit foraster a Suècia i a Grècia, ja que després de seixanta anys lluny del seu país natal, ja no té uns records gaire clars de la seva joventut allà ni les persones d’allà tenen un record gaire sòlid d’ell. «Ser nòmada vol dir poder viure en qualsevol lloc, un fet que comporta llibertat, però també certa tragèdia, perquè sempre deixes moltes coses enrere.» Ara bé, el camí de Kallifatides mai ha estat absent de retorns i prova d’això va ser el seu llibre Una altra vida, encara (Galaxia Gutenberg), en el qual tornava a fixar la mirada en la seva estimada Grècia, després d’un procés de crisi creativa i vital: «darrerament escric més sobre Grècia perquè és la manera de recuperar-la.»

Kallifatides recorda també -i així ho va escriure a Mares i fills (Galaxia Gutenberg)- que el seu pare va ser detingut pels nazis durant l’ocupació alemanya, després que algú del seu poble el denunciés, la qual cosa va fer que l’escriptor sentís ràbia per les persones d’allà durant molt de temps, però després, quan el seu pare va morir, el mateix poble va decidir posar el seu nom a un bosc, perquè havia estat el mestre que havia ensenyat a llegir molts nois i se l’estimaven. El mateix autor va haver de pagar les conseqüències de la repressió: «vaig fer els exàmens d’ingrés a la facultat i me’ls van suspendre, vaig treure quatre zeros, i això que havia tingut molt bones notes a l’institut, però tot va ser per motius polítics relacionats amb el meu pare, ho vaig passar molt malament, vaig intentar suïcidar-me, però no ho vaig aconseguir, i recordo que la meva mare em va dir “algun dia s’avergonyiran d’això que han fet”, i penso que aquest dia ha arribat.»

Categories
Biografies i memòriesENTREVISTESEscriptorsLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES