Rodat el 2011, El cavall de Torí és l’últim llargmetratge de Béla Tarr (Pécs, 1955) i Ágnes Hranitzky (Derecske, 1945). El director hongarès ho assegura diverses vegades durant les presentacions de les seves pel·lícules en el cicle que la Filmoteca de Catalunya l’hi dedica. No n’hi haurà cap més, és impossible: «És una qüestió moral, no puc fer sempre el mateix, no em puc repetir només per continuar facturant i gaudint de les catifes vermelles i els hotels cars, tot el que havia de dir ja ha estat dit, el llenguatge i l’estil han estat completats», garanteix.
El cert és que El cavall de Torí, amb guió de László Krasznahorkai, té forma de darrer capítol d’una cinematografia que ha tractat a bastament les complexitats humanes, els abismes en els quals cauen les persones que viuen als marges de la societat, sense recursos ni horitzons. Tarr no és optimista respecte al món on vivim: «vaig començar a fer cinema amb vint-i-dos anys, perquè estava enfadat amb el món, però ara la situació és pitjor», explica. El seu cinema ofereix una mirada pessimista de la societat, però habitualment, en les seves pel·lícules, quedava un bri d’esperança o almenys el dubte de si els seus personatges, reclosos en indrets rurals o urbans d’alguna forma devastats i assotats per una climatologia adversa, podrien escapar-se’n.
A El cavall de Torí no hi ha marge de dubte, els dos protagonistes -un pare i una filla- han estat derrotats. Encara que han intentat fugir, no ho han aconseguit. El que veiem en aquesta pel·lícula és un seguit de situacions que construeixen un relat extremadament senzill, però molt revelador sobre la monotonia i precarietat de les seves vides. En el cas d’aquesta filla, la seva rutina rau a despertar-se, recollir aigua del pou, ajudar el pare -impedit d’un braç- a vestir-se, fer les tasques de la llar, preparar el dinar -que es limita, sempre, a una patata bullida-, recollir els plats, mirar per la finestra el paisatge desolat i preparar el sopar.
Béla Tarr i Ágnes Hranitzky ens ofereixen un seguit d’escenes -en el seu característic blanc i negre– que s’assemblen entre elles. Són diverses les vegades que veiem els dos personatges seure a taula per menjar les dues patates bullides. No és un caprici, és una forma d’evidenciar el pes de cada minut i de cada dia dintre d’aquella casa. Viem també molts cops la filla ajudant el pare (un home que sembla un dels sants d’El Greco) a vestir-se, també una manera de fer present la pesadesa de les rutines i, en definitiva, la grisor de la vida dels dos personatges. Fora de la casa, un vent imparable els manté tancats entre les quatre parets. Mirar per la finestra com aquest vent arrossega terra i fulles és l’única cosa que poden fer.
«La pel·lícula és molt senzilla, sembla que la història va repetint les mateixes escenes, però no és així, cadascuna és diferent, perquè cadascuna suma el temps que ha passat respecte a l’anterior i això és molt important en la història», diu el director hongarès, que assegura que El cavall de Torí (disponible a Filmin) «no és una apocalipsi, això ho deixo per als espectacles televisius, és una desaparició lenta fins al final.» I es pregunta, mentre torna a recordar que no farà cap més llargmetratge, «què més puc dir després d’això? Després de la foscor ja no puc continuar gravant, perquè per a això es necessita una llum que ja no tenim.»
Aquesta desaparició és, més que lenta, agònica. En diversos moments sembla que la pel·lícula s’acaba, però la història continua, cada vegada amb unes condicions més precàries. És una desaparició que ofereix els darrers alens de resistència fins que el final s’imposa com a inevitable. No és la fi només d’aquests dos personatges, és la derrota de tota la condició humana, de l’ètica, de la moral. El sistema s’ha podrit definitivament i aquells que habiten als marges de la societat han quedat definitivament sepultats. La sensació d’angoixa, en aquesta extraordinària pel·lícula, també ens arrossega a tots nosaltres de forma inexorable.
