Voluntat de perdre’s

Adrià Allande G. / @adriaallandeg

La darrera obra del recent guanyador del Premi Nobel de Literatura, Jon Fosse, ens acosta al seu univers en forma de conte, gairebé metafísic. Blancor és una síntesi de les preguntes i interrogants que han afligit l’autor en les darreres dècades. Escrita en primera persona, aquesta novel·la no ocupa ni cent pàgines, però s’endinsa al fons de l’ésser humà fins a tal punt que, com diu el mateix títol, arriba a la blancor, és a dir, a quelcom immaculat, pur de nosaltres mateixos, però també indefinit.

A Blancor (Galaxia Gutenberg amb traducció al català de Carolina Moreno Tena i Random House amb traducció al castellà de Cristina Gómez Baggethun) trobem un text seguit, no hi ha canvis de paràgraf, tot brolla com un riu i ens explica la història del nostre protagonista, de qui no sabem res al començament, però encara menys al final. Fosse ens parla d’un home que, sense saber massa bé per què, agafa el cotxe i es perd dins del bosc. Un cop allà, salvaguardat o amenaçat pels arbres i el laberint que formen, comença a nevar, i amb la blancor, la història de qui vol tornar al punt on tot comença, però no pot.

Malgrat els seus laments, mai acabem de comprendre les seves decisions, ja que hi ha una voluntat de pèrdua en el mateix protagonista, la qual sembla inherent a cada una de les passes que fa. Jon Fosse, convertit al cristianisme, devot i convençut de la fe religiosa, posa damunt les pàgines, a partir del concepte de la pèrdua, els símbols cristians en una història metafísica, on els àngels, la mort i la llum adopten un protagonisme principal. Transfigurant la història en un desdibuix que ens apropa al traç universal, és a dir, al de tots i, alhora, al de cadascun de nosaltres.

Blancor, gairebé podríem dir que és un monòleg, ja que els qui apareixen, més aviat, no són algú, sinó presències o imaginacions del protagonista, arquetips pròpiament cristians. El paisatge és ras, curt i immaculat, tot cobert de neu per fer oblidar qualsevol rastre de vida i, d’aquesta manera, arribar al cor del protagonista i a la seva solitud. L’escriptor noruec ens guia amb una prosa neta però eclèctica, singular i construïda a partir de repeticions, la qual acaba per estabornir-nos amb tantes giragonses, com un vals vienès inacabable. Recordem que, com bé diu el mateix Fosse, no té per propòsit descriure el món, sinó, més aviat, els pensaments que donen vida al nostre món, i en aquest terreny és insuperable.