Digne jornada final del duplet de Thomas Hengelbrock i el cor i l’orquestra Balthasar Neumann amb l’Orfeó Català, de nou amb una peça interesaant de la música alemanya del segle XIX, la Simfonia n.2 Lobgesang de Mendelssohn. En aquesta ocasió, però, els moviments més lluïts han resultat ser els de l’últim terç, especialment el vibrant «Die Nacht is vergangen!», generant de nou alguns instants emotius com els viscuts amb el Brahms de la nit anterior.
Si a «Ein deutsches Requiem» dèiem que Hengelbrock va invocar mestres alemanys com Bach o Beethoven al primer moviment, en aquesta ocasió el primer moviment, «Simfonia», va quedar deslluït, especialment la secció maestoso-allegro. Un excés de velocitat ha obligat a sacrificar força melòdica i precisió, desdibuixant la narrativa a canvi d’una agilitat que no ha demostrat portar gaires nous aires. A diferència de directors com Abbado, Hengelbrock es mou en una concepció lleugera i historicista que ha quedat a mitges. Va millorar a la secció més lenta de l’allegro i també l’allegretto. Tot i així, no ha arribat al grau de definició orquestral que van exhibir en certs instants del deutsches Requiem, sent els efectes musicals molt volàtils i efímers.
Velocitat saludable de nou al segon moviment, amb fluxe de textures i emocions. Tornava avui també la soprano australiana Eleanor Lyons, avui amb la veu més segura però igualment inconstant, d’aguts potents però tremolos que desvirtuaven bona part del so i oferien colors gens uniformes. També irregular el tenor Maximilian Schmitt, amb una veu de timbre poc agraciat que podria trobar més fortuna en l’òpera wagneriana. Solvent, però, en el seu duet amb Lyons, així com també el duet d’aquesta última amb la soprano Anna Teterjan.
De nou, bones paraules per a un Orfeó Català que va generar sons potents en les seves cordes, especialment al moviment ja mencionat «Die Nacht is vergangen!» i el següent, «Nun danket alle Gott.» Van mantenir la qualitat fins a l’últim cor final, en aquesta última secció anticlimàtica de l’obra on Mendelssohn sembla tornar-nos als pobres mortals a la terra, després de veure la llum celestial. Lluny queda el drama de Brahms i la condemna de l’home a vagar pel planeta fins a la mort. Plaent cloenda d’aquesta segona vetllada amb Hengelbrock i la Balthasar Neumann. Seria interessant sentir-los fent un Mozart historicista.
