Orfeo torna de l’infern al Liceu

Albert Mena / @jakoblenz

Cloenda del cicle de tres Orfeus que René Jacobs ha portat al Liceu en versió concert, començant per Telemann, seguint per Gluck i tancant amb la versió de Monteverdi, la que encavalca el Renaixement i Barroc, la que millor conceptualitza el conflicte entre sentits i logos, Bacchus i Apollo.

René Jacobs és dels directors que millor saben vertebrar discursos en òpera barroca, amb la seva unió equilibradíssima entre concepció i execució, oferint concepte i sensació de qualitat excepcional. L’acompanyava en aquesta ocasió el Freiburger Barockconsort, constituit per membres de la Freiburger Barockorchester, un ensemble conegut per la seva gran qualitat tímbrica i la dedicació als repertoris barroc, classicista i del primer Romanticisme. Jacobs ha aprofitat cada ocasió per fardar de músics, oferint una lectura generosa en timbres, ritmes i vitalitat, que permitia el lluïment d’instruments i veus, i que no ha defallit excepte en dues ocasions, on el so ha perdut cohesió: el cant dels cors de l’infern i el de les bacants.

Parlant d’aquestes darreres figures mitològiques, en aquesta versió hem sentit els dos finals units: el que condemna Orfeu a la grisor terrenal fugint de les bacants, i el que l’entrona com a déu per intercisió d’Apol·lo. El principal però d’aquesta producció ha sigut, malauradament, la veu protagonista. L’Orfeo de Yannick Debus ha quedat francament lluny d’interpretacions menys líriques però conceptualment hipnòtiques, com la d’Ian Bostridge que vam sentir al Palau amb Fabio Biondi, i una veu inestable i de massa colors no ha permès que llueixi a l’ària «Possente spirto», on les primeres repeticions de la frase «Rendetemi il mio ben han sortit suaus», d’un color atractiu i de bona caracterització, per a esdevenir sons sense color, en forte i lluny de cap interès a les repeticions finals.

Mentrestant, però, l’orquestra era capaç de trobar detalls meravellosos en, per exemple, mantenir una nota en el temps mentre una músic la fa créixer de volum, però afegint-hi una mica de textura i interrompent el flux del so brevíssims instants. Violins, flautes, percussió, orgues i claves… cada contribució individual construïa un univers concret i que permetia el gaudi. Menys interessant la semiescenografia, amb una dansa de les bacants poc lluïda, però capaç de transmetre idees amb pocs elements.

Una veu interessant la d’Olivia Vermeulen, mezzosoprano que, amb un rol com el de missatgera, ha aportar gravitas al fred escenari que presentava el Liceu. També va cridar l’atenció el contratenor Raffaele Pe en la seva intervenció com a Esperança, d’aguts afilats i penetrants. Solvent el baríton Nikolay Borchev, i amb presència escènica com a Apol·lo a l’últim tram de l’òpera. Amb poca veu Neal Davis com a Plutó, i gairebé inaudible Christian Senn com a Caront. Molt més interessant també Eva Zaïcik com a Proserpina.

Feliç retorn de Jacobs, doncs al Liceu, amb algunes veus fora de lloc i amb una semiescenografia tampoc excel·lent. Esperem que la nova temporada del teatre segueixi apostant per les glòries del barroc que segueixen tenint coses a dir, tot i que un treball escènic que ajudi a projectar les veus serà més que benvinguda.