Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
Un grapat de seitons fregits es resseca després de cinc dies en una nevera i després de tota la vida tancats en una piscifactoria. La protagonista de Plan Z (editorial Aristas Martínez) obre el frigorífic i la presència desoladora del peix la torna a la seva realitat. Ella també sembla pansida i tancada en un cercle viciós del qual no aconsegueix sortir. És una noia de trenta anys que viu amb la seva àvia i està perduda al món. S’obre Tinder, queda amb nois, però no sap ben bé què vol dels homes, del món ni d’ella mateixa, frustrant-se una vegada i una altra.
Aquesta és la primera novel·la d’Emilia da Silva (Madrid, 1989) i fa un retrat de la generació actual, marcada per l’existencialisme, la pèrdua de sentit de la vida i la malenconia. Des del començament de la història, la protagonista té un to desganat. És inexperta en el sexe, per això s’obre una aplicació de cites i va a locals, però mai no acaba satisfeta. A més, mira al seu voltant i veu el model d’èxit socialment acceptat de la seva germana: amb parella, casa i feina, tot ideal a priori. Per contra, ella vol fugir a un lloc on tot sigui diferent de com el coneix. Detesta el món actual, que defineix com a neozombi i postromàntic, i es queixa que a la societat actual tots diguin, pensin i sàpiguen que la vida s’ha d’aprofitar i gaudir al màxim però ningú expliqui com aconseguir-ho.
Emilia da Silva.
Un dia, alguna cosa canvia i, com ella diu, «les coses que un no espera sempre deixen una sensació estranya sota els peus.» La protagonista creu que la vida és inesperada i moltes vegades hem d’improvisar, i es pregunta què fa un quan les coses surten bé per fi. Per moments, experimenta l’estranya sensació de ser feliç una estona quan no ho ha pogut ser fins aleshores i alhora pateix la culpa per sentir que no està aprofitant la vida. A sobre, un rellotge antic que era del seu avi fa un sorollós tic-tac que sembla provocar-li angoixa pel pas del temps.
Per a la seva germana, la protagonista és com un hàmster inofensiu que fa voltes a una roda. Ningú mai no podria enamorar-se d’un hàmster al qual es pot tancar en una gàbia i oblidar en una cantonada, admet. Per tant, ningú se n’enamorarà, perquè tampoc no es pot convertir en un animal diferent d’aquest. A més, afirma que l’enamorament és una malaltia i deixar d’estar enamorat també. Igual que un hàmster, el cap fa voltes i més voltes, perquè reconeix que se li dona bé això de pensar i sobrepensar i tenir la ment, segons diu, com un plat d’espaguetis enrotllats per diverses forquilles alhora.
La narració de Plan Z construeix, a partir de situacions rutinàries, la història de desencís de moltes vides contemporànies i de buit que inunda l‟interior d‟una generació. El to és de desemparament i resignació, però no és exempt d’humor. Un aspecte que no m’ha convençut tant és la sobreabundància de les paraules «sexe», «follar» i similars. La protagonista no pensa en una altra cosa i a estones es fa difícil seguir la lectura quan hi ha tantes referències a això, de manera tan sobrecarregada, encara que, d’alguna forma, aquest sigui l’objectiu de l’autora.
