Vicent Andrés Estellés va plasmar una veu poètica que després seria reconeguda com una de les més influents de la literatura catalana després d’Ausiàs March, com bé va dir la comissària de l’any Estellés, Àngels Gregori. El volum titulat Oli calent del gresol de la vida (Saldonar), que recull treballs d’aquest període prolífic, serveix de finestra a les primeres exploracions de l’autor. Durant els anys cinquanta, el poeta escrigué nombroses obres, de les quals poques van veure la llum. Aquest llibre conté tres d’elles: Ciutat a cau d’orella (1953), La nit (1956) i Donzell amarg (1958). A més a més, un estudi introductori fet pel catedràtic i filòleg Josep Ballester, on analitza amb exemples poètics el més rellevant de cada obra amb una claredat molt agradable.
En primer lloc, Ciutat a cau d’orella empra un llenguatge quotidià, senzill i planer. Publicat a València amb el número 12 de la col·lecció «L’Espiga», explica Ballester, deixarà una bona empremta personal en aquell ambient literari franquista. En la primera part trobem com a eix central el món urbà, un lloc entristit i desolat, que mostra les carències del jo poètic. En la segona hi ha lloc a l’esperança, esperant com fan les pedres. La tercera part és la més intensa, on Estellés escriu sobre la mort i l’amor des del desig de viure, incorporant la presència de la dona.
En segon lloc, Donzell amarg és una exploració de les grans preguntes existencials que ens fem tots. Estellés usa les seues arrels per tractar temes universals. Tracta tensions, segons Ballester: l’angoixa i l’alegria, l’amor i la passió, el silenci i la paraula poètica… I ací entra en joc el desig, lluny de l’amor platònic. Ens trobem davant d’una emergència, un amor desesperat i somiat, encara que vinculat en molts casos a la seua dona, Isabel. Hi trobem imatges de profund erotisme. Aquesta obra és un «llamp estímul del desig.»
Vicent Andrés Estellés.
Com a curiositat, cal dir que el poemari es va presentar l’any 1954 al concurs Cantonigròs i el guanyà Miquel Martí i Pol amb Amb paraules al vent. També és interessant saber que el nom fou extret d’un vers de l’autor de l’Espill o llibre de les dones.
En tercer lloc, La nit és un poemari que nega el silenci, ja que significa la no existència. Es tracta d’una urgència per l’expressió, per no desaparéixer. Escriure es converteix en una garantia de vida. Això li porta a parlar de les misèries de la postguerra, però també de les coses amables que encara existeixen. A més a més, veiem el jo poètic revolucionari estellesià, amb una poesia que no ha de ser superficial, sinó una arma, un instrument de lluita: «Et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble.» Finalment, també podem veure el tema de la mort molt encés. Un element que asfixia al poeta, i que, alhora, és un fet normal i quotidià, és una mort diària. L’últim poema del llibre serà la mostra, on travessat per la petita mort, la de la seua criatura, ens transmet la buidor que li ha deixat.
Aquest llibre no sols commemora el centenari de Vicent Andrés Estellés sinó que també ofereix una nova oportunitat per explorar una veu poètica sovint confinada a uns pocs poemes emblemàtics. Estellés, a través de les pàgines d’aquest recull, ofereix una aproximació nua i visceral a la poesia. Treballant amb un llenguatge directe i desproveït de pretensions, els seus poemes tracten sobre la cruesa de la vida quotidiana, l’amor i la mort, temes eterns que ressonen amb una intensitat especial en el context de la postguerra espanyola. La seua obra no sols captura l’essència de l’existència humana sinó que també destaca per la seua capacitat de desfer mites i presentar la realitat sense embuts.
Ciutat a cau d’Orella ens mostra aquesta pobresa de la ciutat i l’esperança que hem de tenir, amb els punys ben alts. Donzell amarg, per la seua banda, explora el que és universal des de la nostra quotidianitat. I, La nit, és un crit de l’esperit per continuar en la llarga nit, sempre buscant aquella aurora de vida que arribarà.
