CaixaForum Barcelona ofereix l’oportunitat de conèixer una mica millor l’univers del cineasta Luis García Berlanga (1921-2010), director de grans clàssics del cinema espanyol com Bienvenido, Mister Marshall (1953), El verdugo (1963) o La escopeta nacional (1978). Es tracta d’una exposició que mostra més de tres-centes peces de l’arxiu personal de Berlanga, moltes d’elles inèdites, després de la seva adquisició per part del Ministeri de Cultura i la seva posterior catalogació i digitalització, gràcies a la feina de la Fundació “la Caixa” i la Filmoteca espanyola.
Entre els materials que s’hi troben hi ha cartes, cartells, dibuixos, guions i fotografies, entre d’altres. La mostra transita per diferents aspectes de la seva vida, les pel·lícules, la projecció internacional, les pors i les dèries de Berlanga i el context històric. El seu cinema no deixa de ser una visió molt personal, irònica i documental a la vegada, de la història d’Espanya, Catalunya inclosa. Berlanga va crear, de vegades amb algunes irregularitats que el fan més proper, un estil difícil de definir que aplega l’absurd, la sàtira, el costumisme, la caricatura, de vegades tendra i d’altres sarcàstica.
L’exposició Interior Berlanga aplega un munt de documentació, potser excessiva perquè no tens temps per mirar-la tota ni, en el meu cas, la vista prou en forma per llegir tanta lletra petita i manuscrita. El millor, per a mi, són els petits documentals sobre el cinema del director, sobretot la petita sala que imita un cinema del passat, a escala reduïda. L’espai que imita una escola dels anys quaranta o cinquanta (com la que pot aparèixer a Bienvenido, Mister Marshall, per exemple) també està bé, però els seients dels pupitres són incòmodes.
Un dels espais és la recreació d’una vella escola.
No m’han convençut del tot la referència a la falla valenciana que hi ha cap al final, ni l’espai dedicat a l’erotisme que va interessar el director, ni la mena de plató on pots filmar, més o menys, un tràveling. Es nota que hi ha una voluntat d’experiència immersiva aquí. Tinc el meu propi imaginari berlanguià, transversal i divers, amb el Míster Marshall en un dels primers llocs. Sempre m’ha sabut greu que l’actriu Lolita Sevilla no hagués estat, després, més ben aprofitada. Berlanga la va introduir, diuen, una mica per fer passar la genial història del somni americà en època autàrquica per una folklòrica espanyolada, però allò dels americanos, os recibimos con alegría ha fet història i molta gent ens en sabem la lletra.
Berlanga ens va fer apreciar actors i actrius hispànics a fons. Alguns van repetir amb ell i d’altres ens van donar grans sorpreses. Mònica Randall, que crec que tampoc no ha estat aprofitada com mereix, conforma amb José Sazatornil una parella catalana emblemàtica. La escopeta nacional va conèixer dues seqüeles interessants, la primera és genial i encara ric ara de moltes de les seves situacions. Una altra imatge inoblidable que em ve al cap sovint, quan m’ensopego amb les ànsies rurals urbanes per promocionar el turisme, malgrat que en diguem penjaments, és la de Pepe Isbert fent de Sant Dimas a Los jueves, milagro (1957).
A l’exposició incideixen en els finals no-finals de moltes de les pel·lícules, hi ha escenes berlanguianes impressionants i terribles, amb una bona dosi d’humor negre o d’allò que en diuen mala llet, com ara aquella amb el pobre Nino Mandredi arrossegat per força a fer la seva terrible feina a El verdugo. Berlanga, no sense obstacles, ens va situar en un context hispànic que, aleshores, ens avergonyia sense que en tinguéssim cap culpa, més enllà d’adaptar-nos a la supervivència possible. Amb el temps t’adones que això de ser berlanguià potser és tan espanyol com català i universal, tot i que no sempre s’ha pogut comptar amb algú com ell per explicar-nos la realitat d’aquesta manera, aparentment desacomplexada.
Pel cinema de Berlanga desfilen totes les classes socials, hi ha aspectes que ens poden semblar del passat, però dels quals, avui, en trobaríem una determinada correspondència si algú amb la mateixa grapa fos capaç de mostrar-nos la realitat passada per un mirall estrafet, però intel·ligent i sense l’humor fàcil que rumbegen determinats humoristes nostres. M’he deixat molts títols, molts actors i actrius, moltes coses al tinter. Val la pena aprofitar l’exposició per tornar a mirar algunes pel·lícules seves de nou i alguns documentals dedicats a la seva vida i circumstàncies, que n’hi ha.
