Dols imaginaris i ben reals

Víctor Bargiela / @VictorBargiela

Berta Dávila (Santiago de Compostel·la, 1993) és una escriptora gallega. Dirigeix la col·lecció «Rúa do Lagarto» d’Euseino? Editores i dirigeix, juntament amb Carlos Meixide, el segell editorial en gallec Rodolfo e Priscila. Ha publicat poemaris, novel·les i literatura infantil i juvenil. La seva obra ha merescut múltiples premis, d’entre els quals en destaquen el Premi de la Crítica Espanyola 2014 a Raíz da fenda (Xerais, 2013) o el Premi de la Crítica de narrativa gallega 2019 per Carrusel (Galaxia, 2019).

La seva última novel·la, A ferida imaxinaria (Xerais, 2024), es va publicar simultàniament en gallec, català (La ferida imaginària a Les Hores, amb traducció d’Eduard Velasco) i castellà (a Destino, amb traducció de Jacob Rogers). La novel·la ens mostra diferents parelles de personatges que es descriuen per contraposició i s’entenen l’un a través de l’altre. Dues germanes que acaben de perdre el pare i afronten el dol -i la vida- de formes ben diferents, una parella de peixos que viuen dins d’un gerro de flors, una escultora que treballa amb paper maixé i resines sintètiques en una casa de vidre o una oca que brama un pèl massa.

L’aldea de Soutelo, situada a prop de Viveiro, a la costa cantàbrica de Galícia, serveix com a epicentre magnètic per als diferents personatges que s’entrecreuen en el transcurs de la novel·la. Berta Dávila descriu amb gràcia i elegància les inquietuds i el caràcter dels diferents personatges. Per fer-ho, en contraposa les qualitats i n’entrellaça els pensaments. Amb aquest interessant joc d’encaixos, aconsegueix fer-ne un retrat versemblant que fa avançar la història a mida que cadascun dels personatges es va enfrontant a les seves ferides, siguin imaginàries o ben reals.

La línia central del llibre tracta el dol davant la pèrdua d’un pare -que absent, esdevé un personatge ben tendre-, però poc a poc, es barreja amb la resta de trames que articulen la novel·la. La ferida imaginària és una novel·la ben entretinguda que destaca per la seva capacitat de teixir històries i personatges a través dels seus contrastos i, inevitablement, les seves similituds. Amb una prosa lleugera i una narració que es mou amb destresa entre diferents trames, l’autora tracta les complexitats del dol, la pèrdua i les relacions familiars amb sensibilitat.