E. Viladoms és nascuda a Castellar del Vallès i en l’actualitat resideix a Sant Hilari de Sacalm. El seu nom real és Enriqueta Hernández Farell, però per als escrits de ficció utilitza aquest pseudònim. Ha estat mestra durant molts anys i també creadora de continguts didàctics. La seva passió per l’escriptura l’ha acompanyada sempre, i en aquest sentit és autora d’un bon nombre de relats i microrelats, molts d’ells publicats en llibres d’autoria compartida.
L’altra dèria que ha format part de la seva vida ha estat la voluntat de treure de l’oblit el seu avi mort durant la guerra, que mai no ha pogut ser enterrat. La casa del Pla (Edicions de L’Albí) és la seva primera obra publicada, una novel·la que recull la història en lletra petita i, alhora, ret homenatge a aquests avantpassats i a totes aquelles persones que van patir la mateixa dissort.
El títol de la novel·la és alhora senzill i sincer, perquè el protagonisme recau precisament en la casa del Pla que s’hi esmenta, i tots els personatges que la transiten formaran part de la història.
De fet, el títol inicial era un altre, el nom de qui jo havia triat com a personatge principal. Però quan portava uns quatre o cinc capítols escrits, anava quedant clar que es tractava d’una novel·la coral, d’un protagonisme compartit per tots els qui viuen en aquesta casa del Pla i els seus parents i veïns, per la gent que hi entra i surt…
Per tant, vas haver de modificar l’enfocament?
Em va caldre reorganitzar l’ordre d’alguns capítols i, en canviar el títol, va ser com si tot el que jo realment volia explicar trobés el seu lloc. Tot i que no és l’únic escenari de la novel·la, a la casa del Pla és on passa la major part de l’acció.
Per situar el lector comentaré que l’època històrica de la trama avança des de finals de la dictadura de Primo de Rivera fins a l’inici de la dictadura de Franco. Però la guerra, pròpiament dita, passa com a teló de fons.
La guerra marca per sempre més les vides dels protagonistes de la novel·la, però per entendre com la van viure i per què van actuar d’una manera i no d’una altra, havia de mostrar d’on venien els personatges.
El que m’ha cridat l’atenció d’aquest període històric és la plasmació que fas del conjunt d’il·lusions i projectes a nivell social, econòmic i cultural de la Segona República. Com descriuries els homes i dones que la van viure en primera persona?
Hi devia haver de tot: contraris, escèptics, entusiastes, fanàtics… En el cas dels protagonistes joves de la meva novel·la, obrers i obreres que saben llegir i escriure, amb inquietuds culturals, anhels de progrés personal i social, projectes de futur… Totes aquestes aspiracions coincideixen amb els anys il·lusionants de la Catalunya republicana.
I per què consideres que ens han volgut fer creure que el poble, en aquella època, es va llençar a la lluita sense ser conscient del que defensava?
Un cop d’estat militar no s’atura amb quatre eixelebrats. Hi havia fanatisme ideològic, sí, però la majoria es movien per una causa molt concreta: el pa de cada dia, i per guanyar-se’l d’una manera més justa. Els obrers, els rabassaires, els roders… sabien què s’hi jugaven.
Llavors?
Els uns no volien tornar a l’explotació salvatge dels primers anys de la industrialització, els altres defensaven el que havien aconseguit amb la tan disputada llei de Contractes de Conreu.
Hem parlat de l’època històrica en què té lloc la narració, però també és important el marc geogràfic: Castellar del Vallès.
El Castellar dels anys trenta viu a cavall de la pagesia i la indústria, té per veïnes les dues grans ciutats tèxtils vallesanes: Sabadell i Terrassa, el Manchester català. Els protagonistes de la novel·la treballen a la Vda. de J. Tolrá, l’empresa més important del poble; i el carrer del Pla és de pas obligat per anar a can Barba, la fàbrica a tocar del riu Ripoll on es teixeixen els llençols de tanta anomenada.
Així doncs, els fets narrats a la novel·la són reals?
Alguns fets i textos que es reprodueixen ho són; però, sobretot, els noms i cognoms dels personatges (molts d’ells parents meus) i dels llocs que surten a la novel·la… He volgut salvar de l’oblit les persones anònimes que viuen, pateixen, que fan la història quotidiana d’un país. L’altra part que conforma la narració són records heretats, alguns dels quals he pogut contrastar amb documentació de l’època, també molta recerca… i literatura.
Evidentment. I en aquest sentit, ens trobem davant d’una novel·la històrica, o prefereixes emmarcar-la com a novel·la social?
En algunes presentacions l’he definida com un viatge en el temps. He volgut fer reviure els personatges, i he intentat recrear l’època, el llenguatge… I, és clar, hi surten els problemes socials de l’època, però també es fan referències al cinema, la música, l’esperanto, els llibres que llegeixen i, molt especialment, a les obres de teatre que representa un dels protagonistes de la novel·la, actor amateur.
Tot i el marc geogràfic de Castellar del Vallès, convindràs amb mi que la història narrada es pot extrapolar a qualsevol altre indret de Catalunya.
Durant aquells anys moltes poblacions catalanes estaven en aquest camí de transició del món pagès a l’industrial, a la majoria de llars convivien vàries generacions d’una mateixa família i en una època de canvis com aquella hi hauria tensions. Castellar del Vallès era un poble amb entitat, però l’omnipresència de la fàbrica Tolrá i el paternalisme del seus amos s’assemblen força als de les colònies tèxtils del Ter, el Llobregat, el Cardener….
Voldria remarcar que la novel·la s’estructura en trenta-nou capítols, en general breus, que avancen cronològicament. Però aquests es poden llegir per separat, perquè en cadascun d’ells tractes un tema concret. Per què has optat per aquesta tècnica?
La cronologia de la novel·la és d’uns deu anys. Vaig escollir moments històrics d’aquest període i moments vitals dels protagonistes, que volia explicar o que considerava que era important explicar. Hi ha capítols que, com tu dius, tracten un tema concret: la mort i les supersticions, la fàbrica… però la història va avançant.
Entenc.
La casa del Pla és la meva primera novel·la, fins aleshores havia escrit contes i, sobretot, microrelats, que és el que em permetien les poques hores que podia dedicar a l’escriptura. Aquesta història, però, no em cabia en cinc pàgines, necessitava temps i paper. El projecte venia de lluny, encara que no m’hi vaig poder dedicar fins al moment de jubilar-me, quan vaig iniciar l’itinerari de narrativa a l’Escola d’Escriptura.
I quant al que comentava dels capítols que es poden llegir per separat?
La podríem considerar una novel·la episòdica, si fem un símil amb el món audiovisual, s’assemblaria més a una sèrie de televisió que a un llargmetratge; i els dos darrers capítols, epílegs de la història, han estat tractats com un microrelat, si continuem amb la comparació, serien uns pocs fotogrames, gairebé dues instantànies.
D’altra banda, cal destacar l’ús d’un lèxic acurat en els fragments narratius i alhora respectuós quan evoca la manera de parlar de l’època.
Com a lectora, tot i que reconec que les bones trames són les que m’enganxen a passar pàgina rere pàgina per voler saber què passa, el que em produeix més plaer és quan en el llenguatge amb el qual s’explica la història trobo riquesa de lèxic, diversitat de registres… També soc lectora de poesia. I, després, hi ha la meva experiència amb la narrativa breu: escriure i reescriure buscant la paraula precisa, la més evocadora… Cal triar molt quan cada caràcter compta.
Però no només és el lèxic. També has treballat el registre lingüístic.
L’intent d’evocar el llenguatge de l’època ha estat intencionat, forma part d’aquest viatge al passat. He llegit material escrit durant els anys trenta: setmanaris, obres de teatre… Però, sobretot, he intentat recuperar com parlàvem a casa, a la casa del Pla, durant els primers anys de la meva infantesa.
Ja que esmentes de nou la casa del Pla, amb aquesta novel·la has fet les paus amb la memòria de la teva família?
He fet un pas més en el procés de tancar aquest dol heretat, però una novel·la mai podrà substituir el dret a un enterrament digne. 2.339 i 6.198 són encara dos números d’expedient de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i el franquisme pendents de trobar. Gràcies a aquesta novel·la, que ha permès localitzar un familiar, ara tant l’un com l’altre tenen mostres d’ADN per ser contrastades dins el programa d’Identificació Genètica de la Generalitat de Catalunya. Un programa que està resultant lent, poc sistemàtic i amb dubtes sobre la custòdia de les mostres.
