David Alegret és un tenor de llarga trajectòria, tant a casa com a Europa, que ha participat en incomptables produccions operístiques, concerts d’oratoris, recitals de lied i que ha navegat amb facilitat tant pels repertoris més tradicionals, el clàssic o el romàntic, com per les aigües profundes de la creació contemporània. Amb un coneixement extens del repertori català, que protagonitzarà una vetllada a Vilajuïga en ocasió de la Schubertiada de 2024, el tenor ens explica què és el que l’apropa al repertori català, què opina de l’estat de la música al nostre país i com es podria, amb valentia, seguir fent créixer l’àmbit musical català.
Cantes a la Schubertiada, a Vilajuïga. Què fa que aquest festival sigui tant especial?
Ja des dels seus origens, el festival ofereix un espai orientat al lied, a la chanson, a la música de cambra dedicada a la cançó… i ara, que ja és un dels festivals de lied més importants de Catalunya, Espanya i fins i tot Europa i el món, és una inspiració per a altres iniciatives que sorgeixen i sortiran per a fer créixer el món del lied. Quan vaig viatjar a Suïssa, a estudiar cant amb en Kurt Widmer, se’m va inculcar aquest amor pel gènere que veig reflectit a la Schubertiada. I aquest seria una gran font d’inspiració per crear un nou festival de cançó i cambra catalana, on redescobrir i presentar autors de totes les èpoques i incloure-hi també la nova creació.
De fet, aquest és el contingut de la proposta del teu concert
Així és. Jo volia fer un concert de cançó catalana i, parlant amb el director del festival, Víctor Medem, vam tenir la idea de treballar les vint cançons de Tomàs Garcés, poemari que va fer cent anys el 2022. En Garcés tenia, a més, molta relació amb l’Empordà, amb cançons inspirades en l’àrea, i on també s’hi troba Vilabertran. El 1947 va publicar-se la segona o tercera edició del poemari, on els textos anaven acompanyats d’il·lustracions de Ramon Rogent, i de les partitures de cançons que molts creadors d’aquella època, com Toldrà, Mompou o Montsalvatge, havien composat. Aquest llibre el vaig trobar en un antiquari i ja fa anys que la idea em rondava pel cap.
Però aquest no és l’únic vèrtex de la vetllada.
De les vint cançons de Garcés n’hem sel·leccionat vuit, i el proper grup de cançons és de Toldrà, de la Carneriana que ja vaig presentar el 2022. Com que ell i Garcés tenien molta relació (es coneixien i estiuejaven junts a l’Empordà) ens va semblar una proposta molt natural. Finalment, també incloc l’estrena absoluta d’una peça d’Héctor Parra, qui ja fa temps em deia de compondre un cicle de cançons per a mi; així, treurem a llum cinc dels vint poemes que conformen Illa dels lliris vermells, de Merçè Rodoreda, un poemari que l’Héctor vol arribar a musicar en la seva totalitat en el futur.
Interessant!
Aquesta potser no és la faceta més coneguda de l’escriptora, de manera que és preciós poder donar-li visibilitat. L’Héctor és un músic de molt alt nivell i que demana posar-s’hi per a que les coses vagin fluint. Afortunadament les podrem repetir a l’Auditori de Barcelona al gener.
És el repertori català el teu repertori preferit?
Sí que ho és, segur. Curiosament el vaig descobrir quan jo estudiava cant amb un professor particular i cantava en cors. Vaig anar a parar amb el contratenor Xavier Torra. Jo havia preparat una ària de Mozart i ell em va respondre que el que jo havia de cantar era Festeig de Toldrà. En aquell moment jo no coneixia el compositor, a mitjans dels noranta, i quan vaig anar a Basel se’m va presentar l’oportunitat sobretot de fer oratori i Rossini. Per la meva vocalitat, ja m’anava bé, i va ser més tard quan la cançó catalana em va ensenyar a apreciar més el binomi poeta-compositor.
Entenc.
El 2020 vaig fer, juntament amb l’Albert Guinovart, un homenatge a Toldrà al Palau de la Música, i ara també tinc un projecte amb el compositor i guitarrista Eduard Iniesta, on interpretem música seva amb textos de poetesses catalanes, de nou aquest binomi poesia-música que em motiva tant.
Quina tècnica i reptes demana cantar en català?
Espero no dir res que generi crítiques! Aviam, el català és la meva llengua. És on jo em sento més còmode. I d’aquí que pugui recomanar cantar de manera natural. Corregint alguna cosa on calgui, però fer un cant artificiós pot bloquejar la comunicació. Jo soc més partidari de fer notar una mica l’accent, per exemple quan es canta en alemany, que no sacrificar naturalitat. I a la inversa, clar. És important que se t’entengui, més que no pas tenir una dicció exacta. És important fer-se entendre.
Tornant a la Schubertiada, el pianista de la nit és en Ruben Fernández Aguirre. Ja has col·laborat amb ell prèviament. Què fa que funcioneu tant bé junts?
Una cosa que m’agrada dir és que el pianista de música de cambra s’arrisca tant com el cantant. Amb el Ruben vam fer un Dichterliebe al Palau, amb una segona part de cançó catalana, i vaig descobrir que ell té un gran interès pel repertori català. De fet, quan ve a Barcelona va a la Biblioteca Nacional a buscar partitures! A més, és un individu amb moltíssima iniciativa i que ens empeny als artistes a superar-nos en tots els sentits.
Bon tàndem, doncs.
Amb ell també vam oferir un recital homenatge a la figura de Josep Carner a Peralada -un dels pocs recitals que va sobreviure la crisi del 2020-, que va donar peu al projecte discogràfic Carneriana, que inclou cinquanta cançons i que va guanyar el Premi El Temps de les Arts; tota aquesta intensa activitat amb el Rubén va posar sobre la taula que ens entenem molt bé a nivell estètic.
És un luxe poder col·laborar amb personalitats així, en un moment en el que cada cop hi ha menys temps per fer coses.
Oi tant. Quan vaig estrenar Il Turco in Italia amb Christof Loy, ell em va poder dedicar hores damunt l’escenari a arribar a una entesa creativa. Avui en dia el temps s’escurça i els nervis es troben a flor de pell. El temps se’ns està menjant les oportunitats d’aprendre, la possiblitat de créixer com a persona. Quan aprens més és quan estàs damunt l’escenari, i si no hi ha assajos ni hi ha espai per a ensenyar i aprendre, ¿com ho hem de fer?
Què li desitges a la música catalana els propers anys?
Crec que podríem fer més per la música catalana, en grans cases com el Liceu, tant d’obra nova com ja existent. Potser hi faltaria valentia, evitar algunes novenes de Beethoven, que per molt que portin molt públic, també treuen oportunitats per fer educació musical a les sales. No oblidem que tenim un buit musical molt important arrel de la Guerra Civil, que hem de vorejar cada vegada i que tenim el deure de recuperar la línia que ens uneix amb aquells temps i establir una consistència. Apostar pels artistes d’aquí, de totes les generacions, tant artistes joves com compositors consagrats. Només així podrem tornar a la valentia de temps anteriors que ens permetia tenir una visió de la música catalana més completa.
I en l’àmbit personal?
Em fa molta il·lusió les properes temporades tornar al Liceu i al Teatro Real, en papers que ja no són els rols principals de Rossini. Ja tinc més de cinquanta anys i la veu durant aquest anys ha evolucionat. Tampoc he volgut eixamplar la veu i arribar a repertoris que no són el meu.
Un bon repte!
Així puc seguir aprenent de repertoris que ja m’han acompanyat, com Mozart, l’oratori i el lied, o l’òpera contemporània amb Les Bienveillants de Parra, o L’Enigma di Lea de Casablancas. Sempre he tingut clar que el que és important és oferir un producte de qualitat, dedicant-hi el temps que sigui necessari, sent el repertori el que sigui. La veritat és que em considero molt afortunat de fer tot el que he fet i miro el futur amb entusiasme per seguir evolucionant i descobrint nous repertoris
