Víctor Bargiela / @VictorBargiela
Ismaïl Kadaré és la veu més reconeguda de la literatura albanesa contemporània. Va néixer el 1936 a Gjirokastër i va viure gran part de la seva vida sota el règim autoritari comunista d’Enver Hoxha, que da durar des de 1944 fins a la seva mort el 1985. Va ser el primer guanyador del premi Booker International el 2005 i va rebre el premi Príncep d’Astúries de les Lletres l’any 2009, reconeixements que subratllen el seu valor literari i la seva influència a nivell internacional. A més, també era una figura de consens al seu país, ja que, amb l’arribada de la democràcia a Albània, va rebre sol·licituds dels dos grans partits polítics demanant que esdevingués president.
La veu ferma de Kadaré contra el totalitarisme, que es representava fidelment en els seus llibres, va obligar l’escriptor a exiliar-se a França durant la dècada dels noranta, davant la ràpida degradació del règim comunista prèvia a la caiguda. Aquest exili va arribar després d’una dècada de tensions amb el règim, que va esclatar a partir de la censura de la novel·la El palau dels somnis. Aquesta obra es va publicar en català a Club Editor el 1991 en la traducció de Maria Bohigas de la versió francesa -text base aprovat per l’autor quan no se’l tradueix de l’albanès- i en castellà a Alianza Editorial amb traducció de Ramón Sánchez Lizarralde.
El palau dels somnis ens trasllada a la capital de l’Imperi Otomà, un escenari que Kadaré utilitza amb molta traça per teixir una narrativa que, tot i estar ancorada en el passat, ressona amb una forta crítica social cap al govern d’Hoxha. Ens hi mostra el funcionament del Tabir Serrall de la mà d’en Mark-Alem, un jove descendent dels Quprili, una família d’origen albanès que va ser molt influent en l’Imperi Otomà. El Tabir Serrall, o Palau dels Somnis, s’encarrega de seleccionar, interpretar i arxivar els somnis que arriben de tots els racons de l’Imperi Otomà, des del continent europeu a l’asiàtic. Aquesta institució esdevé clau en les decisions que pren el sultà, ja que li permet conèixer les profunditats dels pobles rebels, les possibilitats de cops d’estat o els pensaments més amagats dels seus súbdits que puguin convertir-se en amenaces a la seva autoritat.
A través de la novel·la, Kadaré ens presenta detalladament el funcionament d’aquesta institució fantasiosa dels otomans com un ens de control absolut i de subjugació de la població, en una reflexió sobre el poder i el control que no es limita a les fronteres del règim d’Hoxha sinó que són universals. Presenta una història ben elaborada, àgil i molt original que mostra els engranatges d’un poder autàrquic i complex. Ho fa de forma subtil, amagant les crítiques al règim albanès rere cortines historicistes, però també amb una sàtira punyent i unes crítiques ben afinades. El palau dels somnis és una lectura apassionant i de qualitat, amb un ambient fascinant i ben construït i una tensió narrativa que es manté fins al final de la novel·la.