Núria Martínez (Barcelona, 1966) ha cursat estudis de Magisteri a la Universitat de Barcelona i també l’Itinerari de Novel·la a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. La passió per la lectura la va dur a crear el blog La màgia dels llibres l’any 2014, un portal que encara manté i que combina amb diverses col·laboracions i ressenyes en altres pàgines literàries.
En l’actualitat coordina els clubs de lectura negra de les biblioteques Antoni Pladevall i Font, de Taradell, i Pilarín Bayés, de Vic, així com el club de lectura general de la biblioteca de Taradell. Des de 2022 és la comissària del festival de novel·la negra en català Taradell Negre. El 2018 publica la seva primera novel·la, Peces d’un trencaclosques. I l’abril de 2024, sota el segell d’Edicions Xandri, publica Bruta i esquinçada, una novel·la corprenedora al voltant d’una violació múltiple i les conseqüències devastadores per a la víctima i el seu entorn.
Què et va dur a escriure sobre una violació múltiple?
Per escriure necessito quelcom que em sacsegi, una història que em colpegi i en aquesta ocasió va ser el dissortat cas de La Manada.
Un cas colpidor, certament.
En aquells moments la meva filla no era gaire més gran que la noia agredida a Pamplona, i a mi, com a mare, se’m van disparar totes les alarmes. Vaig passar a patir com no ho havia fet mai quan ella sortia. I tota aquella ràbia i impotència que, com a mare, sí, però també com a dona, sentia va esclatar en forma de novel·la.
Convindràs amb mi que el relat de la violació és un fragment narratiu dur, brutal.
Molt dur, duríssim. Però és que l’acte és d’una brutalitat extrema i per molt que això sigui una ficció no volia, ni moralment podia, suavitzar-lo.
És de les coses que més m’ha costat escriure i més que escriure, rellegir-ho i reescriure-ho.
Malgrat aquesta duresa, potser encara és més cruel tot el que forma el gruix de la novel·la: les conseqüències. Tot allò que li tocarà viure a l’Arlet, la protagonista.
Està clar que les conseqüències d’una violació són devastadores per a qualsevol persona, però no només per a ella, sinó també pel seu entorn més proper: pares, parella, germans, amics… Tot el seu món s’esfondra en un tancar i obrir d’ulls i això repercuteix en tots els qui té a prop. Ningú sap com gestionar-ho.
I a més hi ha els comentaris i rumors.
Sí. No s’ha d’oblidar que moltes vegades, com li passa a l’Arlet, a més a més les dones violades se senten jutjades i s’observen amb lupa tots els seus moviments… Són doblement víctimes, dels agressors i d’una part de la societat que les jutja i les culpa.
I l’amnèsia dissociativa? Què t’ha aportat utilitzar aquest tipus de trastorn en el cas de l’Arlet?
Necessitava que el lector sabés des del primer moment què havia passat, per això també necessitava que la protagonista no recordés res de res, si no, no tenia trama, i buscant informació per la xarxa sobre violacions i agressions sexuals, vaig topar amb el testimoni de dues dones que l’havien patit després de ser agredides sexualment. Em va semblar que en el cas de l’Arlet seria creïble.
M’ha semblat interessant el rol dels personatges masculins, perquè no tenim un tractament maniqueu, sinó que perfiles diferents psicologies. Tenim homes que podríem considerar foscos o malèvols, però també d’altres amb més llum. I fins i tot algun que es mou amb una certa ambigüitat.
Cert. El que no volia en cap cas era carregar contra tot personatge masculí, perquè no seria ni just ni real. Que els violadors són malèvols? Per descomptat, però, tot i això, hi ha graus de maldat: la persona que no té ni un bri d’humanitat, en què només imperen els seus desitjos i en què tot s’hi val per aconseguir-ho; i la persona, l’home, que actua malament, però que és més per obligació, per ser dèbil de caràcter, per seguir a l’amic i que se’n penedeix tan bon punt s’adona del que ha fet… que en cap cas és disculpa, però l’humanitza una mica més.
Entenc.
També trobem foscor en els homes que res tenen a veure amb la violació, però que d’una manera o altra estan implicats, i per a mi aquests són els pitjors.
Com a rerefons de la novel·la també hi trobem el joc brut de la política. Què en volies mostrar?
La dualitat de la nostra societat. Sembla que si ets d’un bàndol no pots congeniar amb l’altre per res del món i les coses mai són blanques o negres, sempre hi ha un munt de matisos. També és cert que en política jugar net no és precisament el més normal.
Podríem dir que, malgrat ser una ficció, la novel·la té força connexions amb la nostra història política recent.
La novel·la està escrita poc després de l’arc temporal en què es desenvolupa i els fets que hi plantejo eren força recents en l’imaginari col·lectiu, i aquesta dualitat que deia abans era molt present. I el joc brut polític era el pa de cada dia. A més, la novel·la està situada en un poble, cosa que fa que encara sigui més accentuada aquesta divisió de bàndols.
Hi ha una nota a l’inici del llibre on indiques que la novel·la és una ficció encara que es mogui en escenaris reals.
Sí. Molt ben aconsellada per una amiga vaig curar-me en salut i vaig afegir aquesta nota.
Molt ben aconsellada per què?
L’acció transcorre a Taradell, on jo visc, i en escenaris pels quals jo acostumo a moure’m, i no volia que en cap cas ningú se sentís interpel·lat. Havia de deixar molt clar que és una ficció, que ni una barbaritat com aquesta ha passat mai al nostre poble (i esperem que no passi) i que els personatges són inventadíssims, que qualsevol semblança és més que una casualitat.
El desenllaç de Bruta i esquinçada és esfereïdor, però ben realista. Sense fer espòiler, és un final que ja tenies pensat de bell antuvi, o hi vas arribar a mesura que escrivies la novel·la?
No. No el tenia pensat. Vaig canviar el final tres vegades, però era el que em semblava més realista i les accions de l’Arlet, i sobretot les de l’entorn, m’hi van portar. He de confessar-te que em va costar molt escriure’l, precisament per ser tan realista.
No m’estranya. I ara que hi penso, la teva anterior novel·la, Peces d’un trencaclosques, també plantejava un tema dur: la mort d’un fill. Entens la literatura com una eina per explicar la vida tal com és, encara que això pugui incomodar el lector?
Sí i tant! Crec que la literatura ha d’entretenir, però també ha de remoure al lector. Si un llibre incomoda és perquè fa pensar. I la vida, com diu la lletra d’una cançó, és bonica però a vegades complicada. Si només mostrem la part bonica i afable de la mateixa, ens quedem a mitges. I a mi la part que m’interessa mostrar és la de la complicació, la que posa els pèls de punta i incomoda.
