Nit complexa al Palau de la Música, a causa de la impossibilitat de viatjar de quinze músics de la formació Orchestre des Champs Élysées per culpa d’una nevada que afecta la ciutat de París. Tot i la possibilitat de cancel·lar, la formació i el Palau van treballar amb intensitat per trobar músics que substituïssin els membres originals. El programa va quedar afectat: de la prevista Missa en Do de Beethoven se’n van tocar quatre moviments (i un bis), i el Concert per a piano núm. 4 del mateix compositor va desaparèixer per donar pas a peces de Schubert i un terç de sonata de Beethoven.
El Palau va anunciar després del concert que, per tal de compensar part dels contratemps ocasionats, farien arribar pròximament un import de bonificació extra per poder fer servir en la compra de concerts de la temporada. S’agraeix la dedicació del Palau per fer possible, per una banda, l’esdeveniment, i també l’atenció envers el públic assistent.
Sobre la música, i per les circumstàncies excepcionals de la vetllada, en parlarem tan sols com si el que s’hagués vist fossin esbossos d’un concert que hagués pogut ser. De Kristian Bezuidenhout es pot dir que sap fer servir el fortepiano, traient-li sons i matisos amb confiança, subratllant potser amb massa intensitat les pauses, i oferint una lectura quadriculada de les peces de Schubert. Sonen especialment lleugeres al fortepiano i ho aprofita per donar especial ímpetu als accents. No aconsegueix en aquests esbossos, però, sonar més àgil ni permetre’s flexibilitat interpretativa, quelcom que podria donar més vida a unes composicions farcides d’emoció.
Kristian Bezuidenhout va tocar el fortepiano al Palau.
Philippe Herreweghe, per altra banda, va ensenyar amb la seva màgia característica el que hagués pogut ser una interessant Missa en Do. Destacadament brillant, com és habitual, la formació vocal Collegium Vocale Gent, presumint de qualitat tímbrica sensacional. Herreweghe és capaç d’emmotllar les línies vocals i atorgar-les-hi una plasticitat instrumental formidable. També els instrumentistes dels Camps Elisis van estar a l’altura de l’esbós, oferint detalls interpretatius de qualitat i treballant textures en totes les seccions.
Potser es va trobar a faltar l’estructura interna beethoveniana, perduda entre els nombrosos inputs expressius. De moment no ha sigut Herreweghe capaç d’arribar a fer una interpretació del compositor de Bonn al nivell de les seves versions de Bach; en qualsevol cas, sempre és interessant aprendre d’un dels genis que farceixen la temporada barcelonina. Convincents la mezzo Sophie Harmsen i el tenor Benjamin Hulett, la primera per un timbre carnós i el segon per una projecció alliberada i plena d’expressió. Sunhae Im, soprano, va resultar discreta per un vibrato excessiu i línia vocal fragmentada. El baríton Samuel Hasselhorn no va lluir com a baix, on la veu sonava lleugerament forçada.
