Pols de diamant parteix d’un fet real: la denúncia que va fer un jove a Madrid per haver patit una suposada agressió homòfoba al portal de casa seva. Aquest cas del 2021 va tenir un gran impacte mediàtic i va escalar a l’espai polític. Un temps després, aquest jove va confessar que s’ho havia inventat tot per ocultar a la seva parella que havia tingut una relació sexual consentida, de tipus sadomasoquista, amb altres homes.
Els actors Dafnis Balduz i Albert Salazar són els encarregats de representar a La Villarroel aquesta història escrita per Pau Coya i dirigida per Nelson Valente. Balduz interpreta diversos papers (és periodista, policia i parella de la suposada víctima), mentre que Salazar és el denunciant. L’obra va des del moment en què tots dos es van conèixer fins a la confessió de la mentida, fent un recull dels fets bastant complet i destacant informació que segurament va passar desapercebuda quan la societat va oblidar aquest cas.
Ara bé, trobo que aquesta obra es conforma massa a fer una crònica d’allò que va passar, una simple reconstrucció, perdent l’oportunitat d’aprofundir en alguna qüestió més complexa. Per exemple, penso que en lloc d’allargar converses i situacions que no aporten gaire més informació sobre el cas, es podria haver posat el focus en l’evolució del personatge de la suposada víctima. Els seus conflictes interns, els seus dilemes o el moment íntim en què decideix crear una mentida per sortir del pas.
Considero que l’obra desaprofita el personatge principal i perd massa temps en foteses, com la locució en off sobre les propietats del diamant. Tampoc l’inici de l’obra, un moment còmic dels dos actors parlant directament al públic sobre què veuran, aporta gaire cosa. La sensació que tinc és que hi havia una bona història, però en conformar-se amb la simple reconstrucció del cas, la cosa quedava massa curta, així que van fer afegits una mica forçats i van allargar converses i situacions que no calien per arribar a l’hora i mitja d’espectacle.
