Amor a cel obert

MARIO GUERRERO

Bajo el cielo de Madrid (Egales) és una novel·la construïda a partir de capítols breus en què Bosco, el narrador i protagonista, es mou entre festes i relacions passatgeres. Les anades i vingudes per la capital el porten d’una terrassa a una altra, d’un cos a l’altre, sense abandonar la seva faceta professional. En aquesta obra de Juan Carlos Ahijón, la ciutat de Madrid, els seus barris, els seus carrers i els seus edificis són un personatge més d’aquest compendi d’històries que s’entrellacen per formar un mosaic que parla sobre la pèrdua de l’èxit i el fracàs, el sentit de la vida o la recerca de la felicitat. Bosco s’obre i despulla les seves emocions davant de la gent en qui confia, per això és també un llibre que estimula el fet d’escoltar la pròpia veu interior.

Quan la història comença, la pandèmia ha acabat i Bosco i els seus amics tenen ganes de festa. A més, s’acaba de divorciar i ha tingut múltiples aventures a la capital, on cada vegada és més car viure. En una mirada al passat, Bosco recorda situacions tèrboles de la seva infància i relacions amb diferents homes mentre parla de com és de dura una ruptura amorosa, però com són de necessàries a vegades. Reconeix ser un home guapo, amb bon físic i que tenia una bona feina i un bon sou abans de la pandèmia. L’arribada de la covid-19, però, va trencar una mica amb el que ell coneixia, encara que això a obrir-li nous camins.

Bosco es va casar a vint-i-dos anys després d’una vida marcada per la pèrdua d’identitat i l’absència de referents per fixar-s’hi. A la novel·la, la seva vida és fastigosament reeixida, i ho explica com si res. Narra els seus diferents esforços amb homes, com el que va tenir amb un divuit anys més gran que ell fins que va conèixer el que seria el seu marit. Però a l’any i mig del casament, el seu matrimoni estava desgastat. Quan dura l’amor?, es pregunta. Potser existeix de debò? Tot és susceptible de ser destruït o reconstruït, diu el narrador, i mai no és tard per desfer les males decisions, fer marxa enrere i començar de nou.

Bosco és un personatge exigent, però també entregat. Ell entén que a la vida les persones van i venen i que són tan normals les trobades com els comiats i el tancament de capítols. A més, n’estableix els límits i exposa amb detall la manera com ell entén les relacions personals, siguin d’amistat o romàntiques. Aposta per diferenciar entre estar coneixent algú i estar sortint amb algú i és un ferm defensor dels protocols, les celebracions i les presentacions quan ets amb una persona, perquè no cal donar res per fet. En resum, pensa que no cal pensar tant, almenys no en allò que saps que un dia s’acabarà, i sí deixar-se portar i viure intentant ser el més feliç possible.

L’eix de la història és la profunditat de les emocions i les experiències del narrador per concloure que la vida són cicles i que res no dura per sempre, excepte l’amor que li professa a la ciutat de Madrid, d’on no és tan fàcil marxar perquè en realitat un mai se’n va d’allà. Bajo el cielo de Madrid, però, és una novel·la que en cert moment de la lectura deixa d’aportar res de nou. D’altra banda, cal dir que gairebé tots els personatges masculins que hi trobem tenen cossos fibrats, són molt alts o tenen molts diners, molta carisma o tot alhora, cosa que pot grinyolar una mica.