Tota la bellesa perduda (La Campana) és la nova novel·la de Jordi Fernando Aloy (Barcelona, 1953), protagonitzada per la Constança, una professora universitària i investigadora en història de l’art, i el Marçal, botiguer en un mercat municipal. En principi, no sembla que entre ells hi hagi gaires coses comunes, però hi ha sorgit l’amor. Cadascú d’ells té, en aparença, una vida tranquil·la, còmoda, però el fet és que tots dos arrosseguen ferides i tensions personals i familiars.
La Constança i el Marçal han de reivindicar, davant dels seus respectius fills, el seu dret a tornar a enamorar-se i a estar amb qui vulguin. Mentrestant, cadascú continua amb el seu negociat: ella investiga obres d’art de grans pintors perdudes en algun moment de la història; ell atén la seva parada i comparteix amb els seus clients la seva passió per les històries mitològiques. Són, en definitiva, persones ferides i apassionades que s’han guanyat una nova oportunitat en l’amor.
Tota la bellesa perduda és la teva segona novel·la. Hi veig certes connexions amb l’anterior, L’assassí del Tirant. Per exemple, aquesta tendència cap al misteri o els enigmes. Continuaràs per aquesta via?
Se’m faria difícil escriure una novel·la prescindint del misteri o de l’enigma. Crec que el que fa que un argument sigui atractiu és el conflicte, en un sentit ampli, allò que inquieta el lector perquè no intueix com es resoldrà i, en conseqüència, l’atrapa en la lectura. Un conflicte que, al final, s’ha de resoldre o ha d’esclatar.
Entenc.
La literatura ens demostra que es poden fer grans novel·les a partir de les descripcions del paisatge, dels ambients, de l’aspecte dels personatges, però si no hi ha conflicte, o enigma com bé dius, la novel·la estarà, almenys per a mi, faltada del seu ingredient més bàsic, el primer que segurament buscarà la gent que estima aquest gènere.
A més, aquests enigmes estan lligats a les humanitats: l’art, la literatura… Això ja passava amb alguns dels relats del teu llibre La Negreta i altres veus emmudides. És una forma d’aprofitar la teva curiositat vers les lletres i les arts? Potser de convidar-nos a estirar fils?
Tant a La Negreta… com a L’assassí del Tirant la meva primera intenció era aprofitar la història de la humanitat o els seus buits per obrir portes als lectors, unes portes que m’havien interessat precisament perquè, per a mi, estaven tancades. La lectura ha de tenir sempre una doble incitació: cap al plaer i sobretot cap a l’aprenentatge. El dia que abandonem l’afany d’aprendre serà el dia en què morim, encara que continuem respirant, i la literatura ens ajuda a mantenir-nos ansiosos de saber. Jo he desconfiat sempre del llibre que no m’ha suscitat cap recerca, que no m’ha incitat a saber més sobre un tema que no conec prou bé o que ignoro del tot.
A la novel·la fas petites reconstruccions històriques al voltant de la desaparició de certes obres d’art reals, com el mural El segador de Joan Miró, que va formar part de l’Exposició Universal de París de 1937. Quina part de ficció hi ha en totes aquestes reconstruccions?
La pèrdua de les tres obres citades en la novel·la —un Miró, un Van Gogh i un Caravaggio— és història pura. Són obres que han existit i no m’invento res en la seva pèrdua, senzillament la relato. No s’han recuperat mai ni se’n sap el destí final amb certesa. On sí que especulo i faig treballar la ficció és en la investigació que la Constança, la protagonista de l’obra, duu a terme perquè no es creu la versió oficial del final d’aquestes tres obres. I la novel·la proposa tres teories sobre el seu destí últim.
Com vas fer la tria d’aquestes obres?
Al llarg de la història hi ha hagut una gran pèrdua d’obres d’art per motius diversos, ja siguin catàstrofes naturals o provocades per la mateixa humanitat, per tant la base de la tria era molt àmplia. Primer de tot, les vaig triar perquè són obres perdudes de tres pintors que considero excepcionals, però també perquè tenen un final oficial vinculat a una destrucció no demostrada. En un context policíac, diríem que són crims en què no s’ha trobat el cos. I també són tres casos de pèrdua per motius diferents: la desídia, la guerra i la cobdícia. I per això em van semblar molt atractius a l’hora de novel·lar.
A la novel·la trobem la família del Marçal i la de la Constança, els personatges principals d’aquesta història. Les seves vides són aparentment tranquil·les i plaents, però a poc a poc veiem que les seves vides i famílies són plenes de secrets, tensions i ferides. Totes les famílies, felices o infelices, s’hi assemblen?
Parlant en general, podríem dir que totes les famílies amaguen secrets, petits o grans. Sempre hi ha algun membre del qual no es parla o se’n parla a mitges, per antigues desavinences, per fets considerats vergonyants o per mala maror interna. La Constança i en Marçal viuen una relació sentimental adulta i, tal com apuntes, tot seria tranquil i plaent si no fos perquè el passat és inesborrable i sempre interfereix. És la popular motxilla que tots arrosseguem. La Constança hi carrega una viduïtat prematura i una filla a l’estranger; en Marçal hi porta un divorci espinós i tres fills amb un contacte mínim i, quan es produeix, interessat.
Ni la Constança ni el Marçal semblen tenir del tot l’empatia dels seus fills. Per què ens costa tant als fills entendre que darrere dels pares hi ha éssers humans que també necessiten ser entesos?
Els fills acostumen a reaccionar amb recel quan un pare o una mare comença una nova relació sentimental. Fills i filles solen ser molt conservadors davant dels possibles canvis afectius dels pares perquè tenen por de perdre estatus. I moltes vegades no és per motius econòmics, sinó purament territorials. De la mateixa manera que els pares considerem que els fills són «nostres», els fills consideren el mateix cap a nosaltres. La Constança i en Marçal pugnen en aquestes batalles de relació amb els fills. I en el seu cas en perden més que en guanyen.
A la novel·la els fills de tots dos deixen clar que no entenen com poden estar junts si ell té una parada a un mercat municipal i ella és professora universitària i investigadora en història de l’art. Podries haver fet que tots dos fossin botiguers o professors. No em sembla una cosa menor la teva tria…
És una tria premeditada, efectivament, perquè volia dibuixar una relació de persones adultes però diverses, amb vides, nivells culturals i aspiracions intel·lectuals diferents. No m’interessava que fos una relació d’iguals. L’enamorament no és classista. Ets pots enamorar d’algú per una conversa, per un gest, un somriure, una mirada. El que és classista és l’interès propi o de tercers. I aquesta és, en part, la situació que han de viure els personatges de la novel·la.
El Marçal té una seixantena d’anys i la Constança cinquanta-dos. Ella és vídua i ell divorciat. Quan es coneixen, viuen una sexualitat molt intensa. La literatura no acostuma a ser generosa amb les escenes de sexe entre personatges de certa edat. A partir de quina edat la literatura converteix el sexe en un tabú?
Certament hi ha poca literatura que descrigui les relacions sexuals d’aquesta segona etapa de l’adultesa, i encara menys si parlem de gent més gran. Com si de cop i volta, complir seixanta anys t’expulsés de la sexualitat. De fet, és el mateix tabú que, per exemple, obliga la gent a no ser grassa i en conseqüència falseja la humanitat fins a punts inquisitorials.
Les imposicions socials…
La gent gran vol tenir sexe i gaudir-ne tant com pot, precisament perquè saben que és un bé amb caducitat propera. Un bé que un concepte reaccionari de l’estètica els nega. És feina de l’escriptor descriure aquestes relacions íntimes evitant aquest tabú, en un to que no provoqui incomoditat, però dient les coses pel seu nom, que no ha de ser necessàriament groller.
Un dels temes de la novel·la és el de les segones oportunitats, essencialment en l’amor. O terceres o quartes, de fet. Creus que cada vegada costa més creure en aquestes noves oportunitats?
Aquesta és una de les belleses perdudes a què es refereix la novel·la. Amb els anys perdem la innocència, la bona fe, la netedat gairebé infantil de les primeres relacions. Cada cop tenim més desconfiança, som gats escaldats, la vida ens erosiona i en totes les oportunitats posteriors a la primera presentem cicatrius. Els protagonistes de Tota la bellesa perduda han de lluitar contra el seu propi passat, però també contra personatges d’una toxicitat extrema, gent amb capacitat d’ensorrar la relació més sòlida, i d’aquesta lluita és difícil sortir-ne indemne.
Però hi ha altres belleses perdudes…
Sí, sens dubte. El títol, ho reconec, és pretensiós. Aquest «tota» obliga molt. Per això hi he volgut barrejar la bellesa plàstica creada per les persones amb la bellesa natural, la que ens ve innata, i traçar-ne el recorregut a través del deteriorament i la pèrdua. Mesclar aquestes dues pèrdues és el que pot donar una certa idea de globalitat a la novel·la. També cal aclarir que la capacitat humana de crear i recrear bellesa és, afortunadament, molt gran. De la mateixa manera que és gran la nostra capacitat d’estimar. I això ens ha de consolar de les moltes pèrdues.
Parlem d’una altra bellesa, l’òpera, que uneix el Marçal i la Constança. Entre l’art i la música, dotes la història de diverses referències cultural. En el fons, és una forma de posar sobre el paper les teves inquietuds o més aviat volies crear una sensibilitat determinada?
Totes dues coses. Jo soc un modest aficionat a l’òpera, en cap cas en soc un entès, i així ho he traspassat als protagonistes, que venint d’ambients diferents coincideixen en el seu interès en l’òpera. I un curset sobre aspectes operístics fa que es coneguin. Això, és clar, també persegueix dibuixar una sensibilitat molt concreta. Volia que fossin persones com cal, correctes, emocionals, que haguessin d’enfrontar-se a més d’un tros de quòniam.
Pregunto això també perquè quan fallen les segones oportunitats, el camí de la cultura sembla un consol magnífic.
La cultura és un entorn magnífic per a les relacions humanes. A totes les edats, però especialment quan ens anem fent grans. Els actes culturals creen un ambient favorable per poder conèixer algú amb sensibilitat i afinitats similars. La cultura consola els solitaris, això sens dubte, però el seu gaudi és tota una manera d’entendre la vida, en soledat o en companyia. L’art en particular, a més de moltes altres coses, és un punt de trobada sentimental.
Les teves novel·les sorgeixen quan estàs davant d’una obra? Llegeixes, escoltes, observes i de sobte neix la idea?
Sí, és clar. La idea sempre surt de l’observació, de l’afany de saber. No es pot escriure sense haver llegit, sense abans haver observat el món. En aquesta novel·la, per exemple, tot va sorgir d’una informació que vaig rebre sobre l’art que la humanitat havia perdut en tota la seva història. Parlaven d’un cinquanta per cent. Ens hem perdut una de cada dues obres d’art creades. Sigui pel motiu que sigui. És esgarrifós. I amb aquesta dolorosa constatació va començar la novel·la.
