‘La forza del destino’ davant el destí de la Pirozzi

ALBERT MENA

Com ja és ben sabut, Anna Pirozzi té la veu més eminentment verdiana dels nostres dies. Ella és la protagonista principal de La forza del destino que s’ha estrenat al Gran Teatre del Liceu. Poques coses hi ha a dir de la resta del repartiment, sigui masculí o femení, quan se’ls compara amb la Pirozzi: si el cant verdià necessita línia, rigor, expressar amb el color i un cert grau d’abstracció que entén les àries i els números com un tot tancat i expressiu, la Pirozzi té l’habilitat per a fer-ho tot.

Una altra cosa és que ho apliqui. Quin gran misteri que, malgrat tenir tot el potencial per fer-ho, la capacitat interpretativa vagi per un altre costat i la seva Leonora sigui freda, glacial. Hi va haver un instant on l’emoció va aparèixer: el personatge agenollat davant la creu i ella cantant el «Più tranquilla, l’alma sento», unes poques línies plenes de vulnerabilitat no fingida i perfectament caracteritzada. Pocs segons després, en tornar a repetir les frases, ja s’havia trencat l’encant i l’execució tornava a prendre primer pla.

Quin greu que, podent-ho escriure tot amb l’elegància d’una ploma estilogràfica, capaç de filar, eixamplar, pintar amb els canvis de color vocal, fer aguts estratosfèrics i greus timbrats, la intuïció dramàtica no hi sigui. El seu «Pace, pace, mio DIo» va sonar ben cantat però buit d’energia. Sent de temperament genuïnament fred, la Pirozzi hagués pogut apostar per crear una Leonora distant, freda i transfigurada, però va apostar per un sentimentalisme llunyà de la seva personalitat vocal. D’un primer acte ple de virtuosisme, a un final d’òpera perdut entre emocions.

El Carlos d’Artur Ruciński va sonar bastant lineal durant tota l’obra. No té un instrument que li permeti caracteritzar gairebé res, és extremadament irregular i de colors imprevisibles, però hi posa ànima i passió i transmet una certa autoritat damunt l’escenari. Verdi no l’olora, però és entregat. Menys interessant encara és Brian Jagde com a Alvaro: ja no és que no pugui percebre Verdi, sinó que no entén conceptes imprescindibles de la caracterització musical. Demanar pietat cridant a l’orella d’algú no és quelcom a priori recomanable, i cantar en forte no és necessàriament bramar.

D’aquí que  posar la ploma de la Pirozzi al costat del boli BIC de Jagde sigui xocant, i que ajuntar-lo amb la impossibilitat colorística de Ruciński sigui el detonant d’uns dels punts més baixos de la representació, els seus duets. La potència sense control no porta a gaire, i imitar l’engolament kaufmannià que esborra tot color de la veu no és recomanable davant d’un Verdi tan exigent. Com la Pirozzi, va tenir una frase ben timbrada quan demana que se li beneeixi l’espasa, però va ser un miratge de qualitat dins el cant de la brama que va regalar.

La Preziosilla de Caterina Piva va lluir una veu sana, de sobreaguts ben realitzats però escassa interpretació. El Guardiano de John Relyea va lluir presència escènica però harmònics uniformes i de so molt poc interessant. Ple d’italianità i fent teatre del bo, Pietro Spagnoli va convèncer com a Fra Melitone. Inaudible Giacomo Prestia com a Calatrava, que al web del Liceu s’atribueix a un fort refredat. Poc a dir de l’orquestra del Liceu i de Nicola Luisotti, qui dirigeix un Verdi accelerato, de cheap thrills i emocions barates, efectes dramàtics que porten la batuta i escàs tractament de textures i atmosferes.

Ni cheap thrills té la posada de Jean-Claude Auvray, amb reposició de Leo Castaldi, que tampoc sembla que hi hagi aportat res. Coreografia innecessària i banal, escenografia irrellevant, Il·luminació insuficient i un vestuari que sí que és molt solvent i convincent, a càrrec de Maria Chiara Donato. La posada en escena, que obre l’obra amb reproduccions pintades de quadres renaixentistes i barrocs, que podrien recordar als treballs de genis com Rubens o Raffaello, queda en evidència quan el que més es veurà a l’escenari és un espai buit, fosc, sense contingut i sense idees.

El destí d’aquesta direcció d’Auvray se l’han creat ells mateixos. ¿Quin serà, en canvi, el destí de la Pirozzi? Ella sí que ho tindria tot per fer possible l’impossible. Amb els anys sí que se li aprecien lliçons tècniques noves, eines descobertes per augmentar el domini tècnic de la cantant. ¿Acabarà desenvolupant també la consciència dramàtica per fer una Leonora de referència? El temps ho dirà. Sí que esperem, però, ser-hi quan ho faci.