Després de les nombroses celebracions al voltant del centenari del naixement de Victòria dels Àngels, la soprano encara és una inspiració per a nombroses persones. Entrevistem Helena Mora, presidenta de la Fundació Victoria de los Ángeles, i Marc Busquets, director artístic del Festival LIFE Victoria, qui mantenen viu el seu llegat. Parlem de valors, de cultura i dels nombrosos canvis que arriben un cop acabat el centenari.
Què us depara aquest 2025?
H – Aquest any, la Fundació ha de créixer una mica cap a enfora. El centenari de la Victòria dels Àngels ens ha permès prendre impuls, obtenir visibilitat i reconeixement i ara tenim la mirada en augmentar la nostra presència aquí, com a Nova York, Madrid i Sevilla.
M – Estem en un moment dolç! Ara ens toca celebrar els 75 anys del seu debut al Carnegie Hall de Nova York, i hi portem cançons de Montsalvatge, Messiaen o Ravel interpretats per Fleur Barron i Kunal Lahiry. A més, aquest any farem per primera vegada unes masterclasses a la Juilliard Academy, titulades Victoria de los Angeles Legacy, que seran una oferta permanent a la institució.
Sembla un any ambiciós.
H – A Nova York segueix sent una figura molt estimada, de les que més ha cantat al MET. Aquí ens costa entendre l’impacte que van tenir els enregistraments d’ella a la formació dels músics anglosaxons fins avui.
I aprofiteu també per a fer difusió del patrimoni musical català.
M – Aquest any una mezzo anglesa comença el seu recital amb cançons de Mompou. Això és el que s’ha d’aconseguir: que també a fora tinguin interès per la nostra música. La Victòria va fer molt per a defensar el nostre patrimoni, i aquest llegat, que és immaterial, volem que perduri.
H – Sobretot el que volem és transmetre qui va ser ella, la seva essència. Per això insistim molt en el talent jove i l’ajudem. La nostra missió segueix sense ser comercial, els diners que entren es reinverteixen en el projecte, perquè el talent jove pugui començar les seves carreres en el món de la música. Clar que s’ha de buscar un equilibri pressupostari, però el nostre projecte es basa en difondre la cultura amb projectes de qualitat.
Marc Busquets.
Com trobeu aquest equilibri entre qualitat i pressupost?
M – D’alguna manera, l’òpera ha crescut molt, i potser hi ha idees que són massa ambicioses. Per això no creiem que sigui necessari transportar una cadira isabelina original mil quilòmetres per a una producció.
H – També mesurem la qüestió dels caixets. Hi ha artistes que venen al Festival que valen molt més del que ens podem permetre pagar, però com ja s’ha dit, la nostra missió no és portar grans artistes i pagar grans quantitats.
Entenc.
M – Per a això ja hi ha promotores que et porten grans noms.
H – De fet, els artistes que venen estan contribuint al fet que la Fundació pugui continuar ajudant a joves artistes i es puguin fer més coses. Frederica von Stade, Iréne Theorin… ens ajuden a fer real la missió de la Fundació. A més, s’hi senten a gust i volen tornar-hi!
Hi té cabuda l’experimentació?
H – Oi tant! Hi ha artistes que venen amb programes experimentals que no es troben en altres institucions i que ens permeten expandir i entendre la música des d’altres punts de vista.
M – La mateixa Victòria dels Àngels entenia la música com un acte de descobriment. I ella estaria d’acord en què no es pot viure només de la música del passat. Celebrar només el passat no deixa espai per la nova música.
S’esperen canvis al Festival LIFE Victoria?
M – Sí! Aquest any transformem el festival en un cicle. Deixarem de concentrar l’activitat en poques setmanes, per fer una programació estable al llarg de l’any. Seguirem, però, portant grans noms d’aquí i de fora, tant cantants com pianistes.
H – Parlant d’això, ens sorprèn a vegades que els pianistes no es posin a l’alçada de les veus quan es fa un recital. A vegades, no hi posen ni foto ni nom. No s’entendria la Victòria, per exemple, sense el Gerald Moore. I hem de reivindicar que l’art de lied no és, necessàriament, només una veu.
Cert.
M – I seguirem reivindicant també temes socials.
H – La Victòria va ajudar a la cantant Marian Anderson a meitats del segle XX, quan la raça encara era un tema tabú. Aquest esperit reivindicatiu també ens impulsa a donar recolzament, avui, al feminisme o al col·lectiu LGTBI, amb cantants d’aquí i de fora.
Helena Mora.
D’aquí a uns mesos us moveu a la Casa Hurtado, nova seu de la Fundació
H – Serà un gran canvi tenir un espai propi. La idea és disposar d’un lloc on tenir l’equip reunit i amb un espai on els músics puguin assajar, on es pugui escoltar música. Per exemple, els milers de vinils que tenim de la Victòria i que estiguin disponibles!
M – També creixem a l’espai de Sant Pau, on reformen un dels pavellons i on podrem créixer a nivell de públic i de música simfònica. Creiem també que ens permetrà afegir, a més, elements escènics que enriquiran l’experiència i farà que el públic surti de les nostres propostes encara més ric.
No està gens malament…
H – I ens dona l’oportunitat de cuidar molt els detalls, de fer que una vetllada de lied sigui enriquidora i memorable. Per exemple, a Sant Pau tenim un entorn privilegiat.
M – I sobretot, que la vista afecta sempre com sentim la música. Posar un tul a una producció operística pot fer que la gent cregui que percep el so pitjor. En això, tenim molt clar que el que prioritzem és la música.
Teniu alguna publicació més prevista per aquest any?
H – Tenim pendent una publicació infantil. Una altra idea és treure un llibre de poesies de Victòria dels Àngels que sigui també un luxe tocar-ho. I a través de la biografia de la Victòria que ha publicat recentment el Pep Gorgori, pensem també en una peli o ficció.
M – Una sèrie ens permetria fer arribar al públic la seva història de superació, com a dona i artista. És un personatge emblemàtic del segle XX, que enamora i atrapa, i l’ha de redescobrir el gran públic del segle XXI.
