Hi ha llibres que sedueixen per la seua trama i d’altres que ho fan per la manera com bateguen dins nostre. Cavall, atleta, ocell (Periscopi) pertany sorbetot a aquesta segona espècie: un text que no sols es llegeix, sinó que s’habita. Manuel Baixauli ens porta una novel·la que no es limita a narrar tensions entre un pare i un fill, sinó que les descompon, les observa i les projecta en un univers on l’art i la vida es fonen.
La història gira al voltant d’Alapont i Aristides, pare i fill, dos pols en una dansa de distància i acostament, d’impuls i resistència. Aristides, atrapat en la tempesta de l’adolescència, sent la necessitat de trencar amb tot allò que el vincula a la llar. La figura del pare, amb el seu intent de construir un futur per al fill, es converteix en una ombra contra la qual lluitar. Tots hem estat en algun moment en un dels dos costats d’aquest combat: fills que rebutgen la veu que els vol protegir o pares que intenten traslladar l’experiència sense saber si aquesta pot realment ser heretada.
Però Cavall, atleta, ocell no es limita a una crònica de les friccions entre generacions. La novel·la ens endinsa en un territori més profund: la possibilitat de trobar una salvació a través de l’art. Alapont, fuster, modela la matèria com si intentara conferir-li una forma estable, mentre que Aristides es perd en la incertesa del cinema, un art fet de llum i temps. Entremig, un escultor i una música teixeixen el paisatge d’aquest món on la creació esdevé la brúixola per evitar la deriva.
Baixauli construeix la novel·la com si fora una seqüència cinematogràfica: la mirada es desplaça d’un personatge a l’altre, obrint finestres a la intimitat de cadascun. Hi ha una manera de narrar que evoca el moviment d’una càmera subtil, una successió d’imatges que esdevenen records compartits, capaços d’infiltrar-se en la memòria del lector com si foren propis.
Manuel Baixauli.
El llibre obri una reflexió sobre l’adolescència com a moment d’ebullició extrema, on la vida sembla un incendi sense control. En aquest caos, la cerca d’un sentit esdevé urgent: l’art no com una resposta, sinó com una forma de sostenir-se en el buit, de donar estructura a una pulsió que, sense direcció, podria esdevenir autodestructiva. L’artefacte que esmenta la novel·la és precisament això: allò fet amb art, allò que dona forma a una vida que, per si sola, es dispersaria en el no-res.
Aquesta idea connecta amb la visió de la vida com una obra d’art, una construcció que no és mai definitiva ni perfecta, però que exigeix una certa direcció, una mínima harmonia dins del desordre. Al capdavall, tal com insinuava Nietzsche, viure és projectar-se, donar-li a l’existència una coherència que, per naturalesa, li és aliena.
El rerefons cinematogràfic que impregna la novel·la aporta una altra capa de lectura: la vida com una successió de plans que intentem muntar en un relat comprensible. La insuficiència d’un pare per guiar el seu fill es mostra amb una delicadesa extrema, sense dramatismes innecessaris, sinó amb la cruesa d’allò que és inevitable. No hi ha discurs alliçonador, només la constatació que, en certs moments, el diàleg esdevé impossible i l’únic que resta és la distància.
L’obra, doncs, atrapa perquè parla de la insuficiència, del silenci, de la necessitat de trobar un punt d’ancoratge enmig del vendaval. No és una novel·la per a qui busque una lectura lleugera, sinó per a qui estiga disposat a deixar-se arrossegar per una prosa que camina a cavall entre la densitat del pensament i la fluïdesa de la imatge. Baixauli ha escrit un llibre que no sols s’ha de llegir, sinó que s’ha de viure. Una exploració de la fractura generacional, de la creació com a acte de supervivència i de la recerca d’una forma per al caos de l’existència.
