Teresa Costa-Gramunt (Barcelona, 1951) ha dedicat la seva vida a la formació artística i humanista: disseny gràfic (especialitzada en el disseny d’exlibris), psicologia, grafologia, italià, cultures orientals i simbolisme. En el camp literari ha guanyat diversos premis i reconeixements, i ha publicat prop d’una cinquantena de llibres que abracen un ampli ventall de gèneres: assaig, narració, biografia, llibres de viatge, poesia, prosa poètica i memorialisme.
També ha treballat la crítica literària tot col·laborant en diversos mitjans de comunicació. El seu darrer llibre és Cambres fosques (reflexions sobre el mal) a Editorial Trípode, una interessant obra que combina les reflexions sobre el mal amb històries en què el mal s’hi fa ben present.
Al llarg de la teva trajectòria has publicat narrativa, poesia, llibres de viatges, biografies, crítica, assaig… En quin gènere catalogaries aquesta nova obra?
Oportuna pregunta per començar! Perquè aquest deu ser potser el problema en què es troben les llibreries a l’hora de situar Cambres fosques a les prestatgeries… El llibre conté assaig i narrativa al mateix temps. O, com em va dir ja fa molts anys Miquel-Lluís Muntané a propòsit del Llibre de l’Amic es tracta de literatura de fusió, tot fent una comparació amb els gèneres musicals. Ara bé, a Cambres fosques els espais estan més delimitats: aquí l’assaig, a continuació l’obra de ficció…
A cada capítol hi ha una primera narració de caire filosòfic o reflexiu i una segona part més literària, on s’exemplifica el que s’ha dit en la primera part. Hi ha una intencionalitat didàctica rere aquesta estructura?
No, no, simplement les reflexions reforcen la intensitat humana de les històries, així com les històries prenen més color i profunditat pel fet de venir precedides per les reflexions en les quals hi ha, en efecte, pensaments sobre el mal en genèric, però també hi ha reflexions sobre la presència del mal en les especulacions filosòfiques i en les teològiques, ja que el mal té a veure amb una deficiència, o absència, de consciència. No en va, diem que algú no té consciència quan parlem d’una persona a qui li manca humanitat.
Els relats que formen la segona part de cadascun dels capítols m’han fet pensar en les faules de la meva infantesa. Caldria que recuperéssim aquestes narracions, o estan ja una mica desfasades?
Com deia el poeta J.V. Foix, «m’exalta el nou i m’enamora el vell.» En literatura tot és vell i nou al mateix temps. Narrar ho hem fet en tots els temps, el que canvia és la manera de fer-ho, sobretot la manera personal de fer-ho. Les històries que s’expliquen a Cambres fosques il·lustren de manera literària allò que abans s’ha dit en els textos de caire assagístic. L’assaig és sempre una aventura personal del pensament. La literatura és una creació que pot donar-se en diferents formats.
I aquesta qüestió de les faules?
Faules? Em sembla molt bonica aquesta denominació que a mi em trasllada al temps de la meravella que, és clar, no exclou ni l’espant ni l’horror. També en podríem dir paràboles… Les emprava Jesús per explicar de manera molt gràfica temes d’alta volada metafísica per tal de ser comprès en la seva explicació. També en podríem dir històries en què la ficció reflecteix d’una manera concreta a través dels diversos sentits els efectes del mal en la vida humana.
Amb tot el que hem comentat està clar que Cambres fosques (reflexions sobre el mal), tal com indica el títol, gira al voltant de la nostra consciència i percepció del mal. Què t’ha dut a treballar aquesta temàtica?
Vaig tenir un professor de literatura catalana, en Ramon Cotrina, que en donar-li a llegir un dels meus primers treballs amb voluntat literària, em va dir que anava per bon camí, que tenia fusta d’escriptora… Ho feia per animar-me, és clar, però deia que em faltava malícia en l’àmbit personal, que tot ho veia bell i bo…
Deu ser una actitud davant la vida.
Jo prou que l’he vist sempre, la maldat i la lletjor espiritual fins a la nàusea, la repugnància, però no he traït mai la meva tendència psicològica interna, qui escriu soc jo, de manera que sempre obro fent una alquímia de transformació, de tot plegat, perquè vull poder explicar l’horror sense perdre peu en la bondat i la bellesa, que també hi és…
Interessant…
Les nou històries que integren Cambres fosques són basades en fets reals que he conegut de molt a prop, observant el dolor, la tristesa fonda, els estralls que causa el mal en fets quotidians basant-me en una idea apresa de casa: «qui fa un cove fa un cistell.» Vull dir que quan una persona es dona permís per fer mal a una altra hi ha el perill que no tingui aturador. Observar el mal m’ha dut a escriure aquestes històries en què hi ha mal físic i mal psicològic, que és igualment destructiu.
Sovint els actors declaren que prefereixen interpretar personatges malvats, als escriptors els agraden els protagonistes malèvols… Per què sentim aquesta fascinació vers el mal?
Perquè en general el mal és més visible, més escandalós, fa més soroll, té més colors i replecs, dona molt de joc en la narració i en la representació teatral, per exemple. Mira Els pastorets: Les Fúries i els Dimonis hi destaquen, si bé al final hi ha satisfacció entre el públic quan són vençuts i llançats a les flames de l’infern…
Sí, és tal com ho descrius.
Així es produeix la catarsi perquè, en realitat, aquesta representació que veiem a fora respon a les nostres pulsions interiors entre el bé i el mal, entre el caos i l’harmonia. Del que es tracta és de no alimentar el mal perquè fent-lo ens degrada la nostra condició humana. Encara que, ves-ho a dir a personatges amb instints foscos com Putin, per exemple, o ara al mateix Trump, a qui res sembla no aturar sense mirar què o a qui trepitja… Aquests personatges es troben en la seva salsa. I és que com més gran és la corrupció de l’ànima menys veu que n’estigui menjada fins al moll de l’os… El mal encega, i no és una metàfora sinó una realitat comprovable.
En els relats de ficció on exemplifiques les reflexions prèvies de cada capítol, trobem personatges comuns, ordinaris… És per reblar el clau sobre la idea que el mal es pot trobar arreu?
És que el mal és arreu! Com hi és el bé, però el bé és discret, no mou soroll, és humil, és dolç, amable. El mal ja es va fer present amb tota la seva foscor i crueltat, segons la nostra tradició judeocristiana, amb la mort d’Abel a mans de Caín. La història humana comença amb un crim fratricida… No podem ignorar-lo, i la literatura, al capdavall reflex de la vida, és plena de relats on el mal es fa visible a través d’històries que el manifesten.
Encara parlant d’aquests relats de ficció, hi trobem conflictes al voltant de l’amor, la família, la guerra, la venjança… I m’ha semblat detectar que sovinteges l’època de la Guerra Civil i la postguerra.
Sí, l’època de la Guerra Civil i la dolorosa postguerra hi són bastant presents, en aquests relats de ficció, perquè aquella contesa va obrir moltes ferides en els perdedors. Als guanyadors, que ja n’haurien d’haver tingut prou amb guanyar, els va mancar l’ètica i la humanitat necessària per començar de debò una època de pau que, com sabem, va ser ben lluny de ser-ho.
I després hi ha els descendents d’aquests perdedors.
Els fills i nets encara no hem pogut tancar com cal aquell sangtraït i, és clar, és natural, és lògic que la literatura el reflecteixi potser per poder-nos-en guarir fent allò que se’n diu justícia poètica. Allò que no pot ser en la realitat ho pot ser a través de la creació literària… «La imaginació al poder», dèiem els joves de la meva generació. La memòria i la imaginació creativa per construir en lloc de destruir… Una utopia que no hem assolit, mal que ens pesi, però a la qual no renunciem, alguns, escrivint.
L’altre aspecte que, al meu parer, també apareix sovint, és la situació opressiva en què ha viscut i viu la dona al si de la societat al llarg dels anys.
En efecte. Des del moment de néixer, les dones ja percebem que portem a l’espatlla una motxilla més grossa i més pesada que la dels nostres germans, cosins, companys d’escola, els primers iguals amb els quals ens relacionem en els primers anys de vida.
També avui en dia?
Ara potser no tant, però en la meva generació el peatge a pagar pel fet de ser dona era molt alt, la qual cosa, i d’acord amb els temps que estaven canviant, com diu la cançó de Bob Dylan, ens va esperonar a voler-ho transformar tot.
Et refereixes al feminisme?
Potser la revolució feminista ha estat la més important del segle XX, encara que el camí ara faci tantes marrades i reculades, i provoqui un mal majúscul per com sovint són persones properes les que fan el mal a vegades fins a causar la mort de la víctima i a vegades dels fills i tot. Aquest canvi, però, va tenir unes llevadores fenomenals que van ser les nostres mares, tietes i àvies.
Elles són l’origen del canvi?
Elles no volien que nosaltres haguéssim de passar pel que van passar elles i ens van ajudar en tot el que era a les seves mans de fer. Crec que hi estem en deute, i una manera de donar-les el lloc que es mereixen en la cadena genealògica femenina és parlar, també a través de la literatura, del seu capteniment envers les noves generacions educant les filles, i sobretot els fills amb una altra visió de la vida humana respectuosa amb la naturalesa de cadascú.
Dostoievski fa dir a un dels seus personatges de la novel·la Els dimonis, que no som bons perquè no sabem que ho som.
Naixem amb les dues pulsions, àngels i dimonis són dins nostre, el bé i el mal busquen que els alimentem, que els fem créixer, de nosaltres depèn a qui engreixem. El lliure albir, que tant proclamem i volem, és això tan simple. Som bons, però cal tenir present la bondat en nosaltres a tota hora perquè pugui ser nodrida amb aquelles qualitats humanes que embelleixen la bondat: la humilitat genuïna (no la comèdia); l’empatia que sorgeix de la comprensió del dolor i la desemparança pròpia i la dels altres; el desig de veure créixer la vida, no ofegar-la (la vida humana, la del planeta); l’admiració per aquells que ens il·luminen amb els seus talents i savieses; la memòria que ens fa ser agraïts amb aquells que ens van estimar i educar…
Una llista interessant.
La llista és llarga i cadascú farà la seva… En resum: al contrari que en la maldat, que pesa, en la bondat ens sentim més lleugers, com si aquesta fos la nostra veritable naturalesa i l’haguéssim oblidat… Això vol dir: «no som bons perquè no sabem que ho som.»
Voldria destacar la intensitat reflexiva d’aquesta obra, i a partir d’aquesta idea hi ha una pregunta que és de calaix: què t’ha aportat l’escriptura de Cambres fosques (reflexions sobre el mal)?
Sempre he pensat que escriure ensenya a qui escriu… que l’escriptura pot ser una via de coneixement. En l’assaig, per exemple, l’escriptura obliga a aclarir el pensament, a formular amb claredat les idees, i que l’adopció en el text, com faig sovint, de pensaments d’altres autors que han pensat sobre el mateix, crec que enriqueix el text per com la cultura és una obra comuna, un art del conjunt.
I en el cas de la narrativa?
Pel que fa a l’exercici de la narració pròpiament dita, hi ha una voluntat d’escriure clar i bell alhora, emprant aquelles imatges que millor puguin mostrar fets i atmosferes, paisatges exteriors i interiors, sentiments contrastats. L’escriptura de ficció és una art quan s’escriu amb art, i és a això a què aspirem els qui un dia vam decidir expressar-nos creativament a través de la paraula. Escriure costa molt, molt, per més que es tingui talent… Per això reescriure una vegada i una altra ajuda a veure les mancances i en cada obra s’escriu fins que ja no se’n sap més fins aquell moment.
Per tant, l’escriptura de Cambres fosques…
Escriure Cambres fosques m’ha suposat, doncs, un aprenentatge personal i intel·lectual tant en el camp de la reflexió sobre el mal com en el camp de l’escriptura mateixa a l’hora de mostrar-lo. Ens preocupa sempre fer-ho millor que en el darrer llibre per causa de la funesta mania d’escriure, com deia Josep Pla. Però jo no ho penso, que sigui gens funesta, la dèria d’escriure, per la manera com jo ho visc: escriure fa patir, però també gaudir! I aquí som, escrivint i parlant-ne…
