Laura G. Ortensi (Roses, 1991), és llicenciada en Periodisme, graduada en Filologia Catalana i en Criminologia, i màster en Estudis Avançats en Llengua i Literatura Catalanes i en Sexologia clínica. Professionalment es dedica a la correcció de textos, a l’ensenyament a secundària, i impartint cursos de català per a adults. El 2021 publica el poemari Matar la mare, obra amb què va guanyar el 22è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors. Ara la retrobem amb el poemari La marca de l’ham (Cap de Brot Edicions), on ens presenta un viatge des del ressentiment fins a la tendresa.
La marca de l’ham és un títol manllevat del barri figuerenc amb el mateix nom. D’on ve aquesta concordança?
La Marca de l’Ham és el barri on varen anar a viure els meus avis poc després d’haver arribat a Catalunya. I també és el lloc on els meus pares varen començar a festejar. Hi pensava molt sovint el curs passat, quan treballava a Torre Baró.
Per què?
Tenia la sensació que la Marca de l’Ham és a Figueres el que Torre Baró és a Barcelona. Vull dir que són barris on el dolor i la misèria estan tan enquistats que la gent s’estima més de mirar cap a una altra banda. El més curiós del cas, però, és que la Marca de l’Ham no surt com a topònim al llibre. En canvi, Torre Baró sí.
Un ham és un ganxo petit, penjat d’un fil, que serveix d’esquer. Però al poemari el mot agafa una riquesa semàntica molt més àmplia. Quina és la imatge amb què ens hauríem de quedar?
A Matar la mare hi havia un poema en què l’ham invocava una imatge fàl·lica, un fal·lus que et pesca.
Sí, ho recordo.
Aquí, però, l’ham és el garfi que et recorda que tots els adults tenen ferides d’índole diversa. Si no tens cicatrius, alguna cosa falla. Senyal que has viscut poc! A més, m’agradava molt el joc de paraules ham-am-amo. Perquè la majoria de poemes parlen de ferides d’amor i en alguns hi apareix la idea de desprendre’s de la submissió.
La majoria dels poemes són sonets, una forma poètica que havíem trobat en l’anterior poemari, Matar la mare, però de forma més escadussera. És un tipus d’estrofa poètica que t’agrada en especial?
Quan vaig fer Matar la mare era molt conscient que els sonets havien quedat coixos i que era un aspecte en què hauria pogut treballar molt més. Ara han sorgit de manera espontània: amb el vers donat.
Continua, si us plau.
En vaig fer cinc o sis en un moment de desarrelament absolut. El sonet em va aportar ordre i calma. La idea de poder dir el que et dona la gana i alhora haver d’avenir-te amb un límit formal esperona molt. Han anat sorgint de manera espontània (fins que me n’he cansat) i la veritat és que m’ho he passat d’allò més bé.
Hi trobem dues parts, cadascuna té setze poemes…
Amb aquestes coses soc molt cap quadrada. També vaig voler que a Matar la mare hi hagués trenta poemes i que deu anessin a parar a cada part. Tenia la sensació que si no les igualava les parts quedarien coixes. Sento que així el text guanya unitat i és més compacte però, evidentment, es tracta d’una mania absolutament personal.
La primera part m’ha semblat que ens perfila un món i unes sensacions més fosques i pessimistes que no pas la segona, on trobem ja uns poemes que intenten obrir-se cap a la llum i mostrar cert optimisme.
Sí, sempre dic que el llibre és un viatge des del ressentiment fins a la tendresa. En la primera part hi ha una mena de bloqueig, de mala bava, d’incapacitat d’estimar. I això es nota en la tria lèxica, que potser és més sorneguera i dura.
I la segona part?
A la segona part, al poema «Torre Baró», quan dic «ullava el cop de puny des de l’extrem del ring / i es deixava pegar perquè em tornés humana» ja es veu a venir que el cor s’obre literalment com una pinyata. Em vaig adonar que em feia sentir més vulnerable escriure un poema d’amor que no pas un poema sobre el clítoris. Com si els tabús s’haguessin capgirat. I vaig decidir entomar la pròpia vulnerabilitat i deixar de fer-me la dura una estona.
Aquest és un aspecte interessant, perquè a Matar la mare trobàvem un discurs molt diferent al que hi ha a La marca de l’ham. Si allà destacàvem la solitud, la incomprensió, la fúria per la llibertat, potser aquí caldria ressaltar el camí des del dolor cap a la tendresa, i fins i tot l’amor.
Fixa’t que a Matar a la mare el sexe representa l’alliberament personal i col·lectiu. Aquí, és una imposició, una mena de quota que cal pagar o una mena de menjar que cal consumir per ser socialment acceptat i ben vist.
Entenc.
El poema «McDonald’s» en parla. I després d’haver dit tantes pestes de l’amor, passa que un dia vas per un passadís, algú et mira i el cervell torna a fer clic. A l’amor i al desig sempre s’hi torna. Si no, viure seria molt més insuls.
Parlant de poemes concrets, m’ha cridat l’atenció «L’error d’Otel·lo» i el que comentes a l’apartat «Endreces». Ens dius: «fa referència a una pífia que pot succeir en psicologia forense: considerar que un testimoni menteix perquè plora i tremola mentre parla.»
Sí, recordo que quan ho vaig estudiar a psicologia forense vaig pensar que n’havia de fer un poema. Normalment, el plor i la vacil·lació poden ser indicis de mentida. Però els psicòlegs també s’equivoquen, és clar. I pot succeir, simplement, que una persona plori i tingui un discurs incongruent perquè està molt afectada.
Fins a quin punt t’ha influenciat el grau en Criminologia que has cursat, en l’escriptura de La marca de l’ham?
Suposo que tot el que aprens a la vida fa pòsit i t’ajuda a escriure. És evident que estudiar filologia em va nodrir més per escriure. Però estava una mica tipa que la gent em digués que estudiar criminologia no serveix per a res o que em demanessin si em volia dedicar a la novel·la negra.
I volies demostrar que estudiar Criminologia sí que serveix.
El grau de Criminologia m’ha capbussat en la psique humana des d’una perspectiva diferent, però també m’ha ajudat a escriure poesia. Recordo que en una entrevista de feina em van demanar per què estudiava criminologia si no tenia res a veure amb les humanitats. Com que no? Tot plegat estudia el comportament humà. Mireu, si no, El guant de plàstic rosa de Dolors Miquel. Està farcit de referències criminològiques! M’encanta! I a ella ningú no li pregunta si vol ser mossa d’esquadra!
La marca de l’ham es va publicar l’octubre de 2024. Quin recorregut ha tingut el llibre i quins projectes tens damunt la taula?
çNo podré fer presentacions ni recitals perquè estic passant per un moment delicat de salut i hauré d’aprendre a viure sense caminar. No cal fer pornografia del dolor, la vida va com va, però sí que reivindico que els llibres existeixen més enllà de la presencialitat dels autors.
I tens tota la raó.
I avui dia sembla que si no recites cada setmana, no vius a Barcelona i no tens Instagram, no existeixes. Em nego a acceptar aquesta manera de fer. El llibre ja hi és, jo continuaré escrivint a casa meva, com he fet sempre. I qui el vulgui llegir, pot anar a la biblioteca o a la llibreria a cercar-lo. Que et llegeixin sí que és una alegria i no pas el miratge dels likes a les xarxes socials.
