Categories: Sèries

‘Solo una mirada’, història criminal d’una fotografia

A la sèrie de Netflix trobem diversos crims relacionats amb la imatge que rep una dona on es veu també el seu marit

Nova aposta de ficció criminal de Netflix: Solo una mirada és una sèrie polonesa basada en una novel·la de Harlan Coben que segueix els passos de Greta (Maria Debska), una dona de mitjana edat, mare de família, de vida normal, que un dia veu com tot s’ensorra quan rep una misteriosa fotografia. En aquesta imatge, presa uns anys enrere en una sala de festes, es veuen diverses persones, entre elles el seu marit (Cezary Lukaszewicz). Quan la dona li ensenya la foto, ell marxa de casa i ja no torna.

La dona se sent confosa, denuncia la seva desaparició mentre intenta contactar amb ell sense èxit. Davant d’aquesta incertesa, es posa a investigar per la seva banda i a poc a poc comença a veure que del seu marit, en realitat, coneixia ben poca cosa. L’espectador no perd la pista de l’home en cap moment, que és segrestat per un assassí a sou que va rebent instruccions d’algú que li truca. D’altra banda, apareix un altre home, un fiscal, que contacta amb Greta buscant respostes: la seva filla, morta anys enrere, també apareix a la foto.

Com sol passar en les sèries negres de Netflix, la versemblança no sembla el més important. El mòbil criminal que hi ha al darrere no s’aguanta gaire i els fils es tanquen d’aquella manera. Hi ha diversos girs en la part final, però aquests, lluny de millorar la història, evidencien les seves debilitats argumentals. De fet, confesso que quan vaig arribar a la meitat de la sèrie -de sis capítols-, ja havia perdut la curiositat per saber qui hi havia al darrere d’aquests crims.

Això és, en part, perquè m’ha costat entendre qui eren tots els personatges. No tots els que apareixen són fàcils d’ubicar en la trama, així que un avança els capítols amb certa confusió. Com que es tracta d’una minisèrie, aquestes imprecisions es perdonen una mica, perquè el desenllaç no triga a arribar, però la manca de solidesa argumental sempre cansa, duri el que duri la història. Un l’acaba de veure, justament, perquè el final sempre és proper.