Maria Carme Roca (Barcelona, 1955) és historiadora, filòloga catalana, i una de les escriptores més llegides del país. Té prop d’una setantena d’obres publicades: literatura infantil i juvenil, conte curt, assaig i novel·la. Especialitzada en novel·la històrica (El monestir proscrit, Barcino, Escollida pels déus, L’enigma Colom…), al llarg de la seva carrera ha obtingut diversos guardons. És el cas del Premi Santa Eulàlia de novel·la de Barcelona 2025 amb l’obra El passatge (Editorial Comanegra), una història d’amor, amistat, venjança i secrets de la ciutat vella, al barri de Sant Pere, que ens apropa a la vida de Regina Soldevila, una nena de classe humil molt amiga del pintor muralista Josep Maria Sert.
Segons tinc entès per alguna declaració teva, tan bon punt vas conèixer l’existència del Premi Santa Eulàlia de novel·la de Barcelona, vas decidir que t’hi presentaries.
Doncs, sí. Així que en vaig tenir notícia, vaig desitjar aquest premi per a mi, vaig pensar que algun dia m’hi presentaria. El mateix nom del premi ja em va agradar, «Santa Eulàlia», i que una condició indispensable fos que la novel·la havia d’estar ambientada a Barcelona, m’hi va empènyer.
Barcelona és un dels teus escenaris més habituals, i en El passatge el gruix de l’acció té lloc al barri de Sant Pere.
Quan escric una novel·la històrica, sempre hi ha un fet, un personatge, un lloc… que em motiva. En aquest cas va ser un indret únic de la ciutat de Barcelona: El passatge d’en Cirici. Que estigui ubicat al barri de Sant Pere, un gran desconegut fins i tot per a molts barcelonins, però molt viscut per a mi, no m’ho va fer pensar dues vegades.
I d’on neix aquest coneixement del barri?
Jo vaig néixer i viure al Call de Barcelona, a tocar del barri de Sant Pere. Que el meu pare hagués estat mestre de la Salle Comtal, que amb la meva mare anéssim al mercat de Santa Caterina i a les botigues a comprar roba per confeccionar (era modista), que traspasséssim, una vegada i una altra els passatges, el d’en Cirici i el d’en Sert… De fet, va ser el barri que em va triar a mi perquè escrivís aquesta novel·la.
A El passatge la protagonista és la Regina, a qui acompanyarem al llarg de tota la seva vida: des que és petita fins que ja és una dona gran. Però al seu costat també anirem coneixent el barri i, sobretot, el passatge que ja has esmentat: el passatge d’en Cirici.
El passatge d’en Cirici, un passatge que va des del carrer de Sant Pere més Alt al carrer de Trafalgar, va ser obra d’en Joan Cirici, un fabricant tèxtil. A sobre de l’entrada del carrer de Trafalgar es poden veure inscrites les seves inicials i l’any de la seva construcció, 1878. Posteriorment, el passatge es va anomenar de la Indústria i actualment (des del 1922) de Les Manufactures. És una mostra –les escales que hi ha al passatge tenen un desnivell de quatre metres- de com era Barcelona abans que existís com a ciutat, un lloc ple de turons i d’aiguamolls. El més interessant, però, és que traspassar el passatge implica el pas de la Barcelona vella a la nova, o a l’inrevés.
També serà caminant al costat de la Regina com ens anirem assabentant, a grans trets, de la vida i obra del reconegut pintor Josep Maria Sert, a la ficció un bon amic de la nostra protagonista. Què hi ha de verídic, en les dades que ens aportes sobre aquest artista?
La relació d’en Josep Maria Sert amb la Regina és de ficció, però podia haver estat real, perquè el pintor era molt enamoradís i apassionat. I la Regina, que és sensible a l’art, queda encisada de la intel·ligència i capacitat creativa d’en Sert. La seva relació serà sempre d’admiració mútua, una barreja d’amor i amistat.
Però sense ser el tema central, del pintor també en parles, a la novel·la.
M’aprofito del temps que el pintor va romandre encara a Barcelona, perquè ells, ja de nens, puguin mantenir una complicitat que els durarà tota la vida. Respecto la trajectòria vital i artística d’en Josep Maria Sert, això sí, i adapto les seves circumstàncies reals a la ficció. Les estades que el pintor feia de tant en tant a Barcelona m’han fet possible la continuïtat de la seva relació.
Torno a la Regina i a tot allò que descobrim mentre caminem al seu costat. I voldria destacar, a més del barri de Sant Pere i els passatges, el teatre, sobretot el Romea i tot el que implica en l’evolució cultural de l’època.
Com faig dir a l’avi de la Regina, l’Andreu Soldevila, «el barri de Sant Pere té de tot», és un microcosmos on hi podem trobar, encara avui, la farmàcia més antiga de Barcelona, serralleries, restes del que havien estat fàbriques tèxtils, el mercat de Santa Caterina, el Palau de la Música, l’església de Sant Pere de les Puel·les que dona nom al barri… I els passatges, és clar. La Regina creix culturalment gràcies al teatre. Que el Romea hagués estat pensat perquè fos accessible a les classes populars fa avinent que ella, que és de classe humil, hi pugui anar.
Hi ha un parell de personatges que, sense formar part de manera rellevant de la trama central, cal ressaltar: l’actriu Margarida Xirgu i Isabel Llorach, una dona de la burgesia de principis del segle XX amb una intensa tasca de dinamització cultural.
La Margarida Xirgu va viure al barri de Sant Pere, primer al carrer d’en Jaume Giralt i després al passatge de Sant Benet. Són veïnes, doncs. I una sèrie de causalitats farà que siguin amigues: els seus pares, el de la Regina i el de la Margarida, havien estat serrallers, totes dues tenen un germà que es diu Miquel, la Margarida havia treballat en una passamaneria i la Regina a una fàbrica tèxtil. I totes dues estimen el teatre.
I el personatge d’Isabel Llorach?
El teatre també serà el vincle que unirà la Regina amb la Isabel Llorach, una burgesa amb qui empatitzarà (es coneixen al Romea) i l’ajudarà a pujar de nivell social.
El gruix de la història està narrat en una primera persona que recau en el personatge, precisament, de la Regina.
Sempre que m’és possible, m’agrada escriure en primera persona, perquè és més directe, té més força, si bé et limita, perquè la Regina, és clar, no pot estar a tot arreu. I la primera persona m’atreu perquè tot el que passa és des del punt de vista del personatge, és la seva percepció que, òbviament, és subjectiva.
Quant al marc temporal, és força ampli: des de finals del segle XIX fins a 1949. Com has treballat l’ingent procés de documentació?
Ja abans de començar a redactar la novel·la, he fet una immersió a l’època de la qual vull escriure. La documentació és diversa, des de bibliografia (arxius, biblioteques…) que parla de l’època, els llocs, els personatges que m’interessen, a conversar amb persones que han viscut un temps determinat o n’han sentit parlar als seus pares, avis, amb la qual cosa et fas molt més a la idea de la realitat. Les hemeroteques també són una bona font d’informació. I les obres de ficció i no ficció que s’escrivien a finals del segle XIX, per exemple. I, per descomptat, el treball de camp, resseguir pam a pam cada raconet del barri de Sant Pere en aquest cas.
Com he dit, una ingent tasca de documentació. I ara se m’acut que El passatge és una narració idònia per a un itinerari literari pel barri de Sant Pere. És una activitat prevista?
Oh, i tant! En farem, en farem.
