Mambo (Editorial Las Afueras) és la segona novel·la d’Alejandra Moffat (Xile, 1982), més coneguda per la seva feina com a dramaturga. La història és localitzada al sud de Xile als anys vuitanta, durant la dictadura de Pinochet, i és protagonitzada per una família formada pel pare, la mare i les dues filles, la Júlia i l’Anna, encara que usen noms falsos, ja que viuen clandestinament, fugint i amagant-se de l’aparell dictatorial.
L’Anna, la menor de les germanes, és la narradora i protagonista. Relata la vida de la família, sempre alerta i preparada per fugir, cosa que han de fer en un parell d’ocasions. També parla sobre les passejades nocturnes de la seva mare o els dibuixos estranys del seu pare, tot impregnat per l’ambient opressiu d’ordre i control de què és testimoni. La novel·la està dividida en tres capítols, cadascun d’ells compost per textos breus que simulen fragments d’un diari o les peces d’un trencaclosques.
La família viu en una casa al bosc, on han de continuar sobrevivint. Per això, les nenes saben que han de tenir cura de no creuar-se amb militars que posin en risc la tranquil·litat tensa de les seves vides. Allà, també conviuen amb la naturalesa i els animals, com les cuques de llum o el temut puma, al qual mai veuen, però les històries del qual els provoquen por i la presència dels quals podria simbolitzar la dictadura, que aguaita, vigila i està preparada per assaltar-los i devorar-los en qualsevol moment.
Alejandra Moffat.
Tot i l’amenaça que suposa el puma, la narradora també sent curiositat cap a ell i vol trobar-lo al bosc. Allà, també reben les visites ocasionals d’una amiga de la seva mare, que després desapareixerà de forma sospitosa, mentre transiten una rutina una mica monòtona. Tot això es transmet al lector mitjançant la veu innocent, tendra i curiosa, però també plena d’incomprensió, d’Ana.
No obstant això, pitjor seria viure en una ciutat com Santiago, que és la residència de Pinochet, que representen com una àliga amb lents fosques; una ciutat que, segons les protagonistes, és «una depressió a la superfície de la terra», potser també com les seves pròpies vides en l’anonimat. A més, allà, «fins i tot els ocells tenen prohibit moure’s de branques […]. Les cuques de llum estan amagades sota la terra, per això no les veus, però no et preocupis, tornaran a sortir algun dia», diu el pare amb un indici d’esperança. Aprenen també que «el més difícil d’assimilar eren els temps perduts a la vida, els temps en què un es va quedar esperant que alguna cosa canviés.»
El títol del llibre, Mambo, és format per les inicials dels noms falsos dels quatre membres de la família i el de l’amiga de la mare. Com a punt negatiu, destacaria una petitesa, i són les nombroses referències que fa l’autora al color cafè. Per posar un exemple, entre les pàgines 25 i 37 hi ha set referències a aquest color. D’altra banda, com a lector, esperava més d’una novel·la que, segons la meva impressió, no acaba d’arrencar mai.
El fet d’estar narrada en primera persona per la nena fa que la història guanyi, però perd, al meu entendre, perquè se centra massa en la seva vivència més que en temes polítics que ella és incapaç d’apreciar amb claredat per la seva edat. A més, no s’especifica per què fugen els pares ni per què la dictadura els vol atrapar, per la qual cosa part de l’interès de l’obra queda massa submergit. M’ha costat connectar amb la veu de la narradora, per això la història no m’ha arribat amb tot allò que pretén transmetre.
