Mahler va tornar, juntament amb Currentzis i el conjunt que dirigeix, MusicAeterna, al cicle Ibercàmera d’enguany per a una nova vetllada triomfal a l’Auditori de Barcelona. Juntament amb el Cor d’Ibercàmera, sota la mà sempre magistral de Mireia Barrera, la música va poder brillar amb contundència, caracterització i contrasts de primer nivell. Potser fins i tot massa, perquè la Simfonia núm. 2 de Mahler és excessiva, rocambolesca, hiperfragmentada i més reflexiva que no pas carismàtica i expressiva, i juntament amb un personatge excessiu com Currentzis, tanta explosió potser li va acabar restant impacte i agressivitat a la interpretació.
Així i tot, des d’un inici que recordava a una epopeia cinematogràfica, a uns últims compassos de grandiloqüència celestial, els resultats musicals van ser de categoria i les escenes individuals no van defraudar, des de les seccions de mezzo a la feina solista del concertino. L’Allegro inicial va presentar un univers sonor que recordava a qualsevol proposta hollywoodiana dels vuitanta, farcida d’alts i baixos emotius, amb violència de primera categoria.
Currentzis no va oblidar tampoc els incomptables referents compositius germànics que van influir en Mahler: de Wagner a Beethoven, el reguitzell de mestres van aparèixer i desaparèixer a voluntat de la peça i el director, creant un calidoscopi de referències ben executat però a vegades frívol. De tant reforçar el que hi ha, potser va faltar que el moviment aparegués com a forma individual i prengués més expressivitat.
Al segon moviment, Andante, remarcar cada pausa va funcionar més en detriment de l’expressió: quan un truc esdevé una crossa, acaba fent més mal que la lliure expressió musical. Preciós va ser, però, sentir la caracterització perfectament vienesa de certes seccions; de nou, quan s’és de raça, es nota, fet que també es va notar al tercer moviment, «In ruhig fliesender Bewegung.»
Maria Barakova va ser la mezzo encarregada d’obrir el quart moviment, el primer amb veu. Va exhibir un timbre bonic, fosc i vellutat, i amb la sàvia direcció de Currentzis va poder dissimular certes carències d’estabilitat en el flux vocal. Saber jugar les fortaleses i amagar els defectes és un truc que demostra habilitat. Sophia Tsygankova va ser la soprano que va enfortir l’impacte emocional de l’últim moviment, també apostant per les seves fortaleses mentre es llevava protagonisme als defectes.
l final de la simfonia va ser, possiblement, la millor part de tota la peça, amb colors feridors per part del Cor Ibercàmera. De nou, admiració per Mireia Barrera i la seva capacitat per generar colors, possiblement la millor directora de cors que tenim a casa nostra. Tant és així, que algunes oportunitats de millora en qüestions com la pronunciació i les entrades dels membres del cor no van desmerèixer, en absolut, l’impacte emocional d’aquesta última secció.
Per acabar, Currentzis i Mahler serien les versions de la música clàssica de Tarantino: tenen milers d’idees, però saber editar i retallar és de savis. Es pot dir que Mahler era jove quan la va escriure, però Currentzis ja té edat per aprendre a editar. Sobretot davant de peces tan maximalistes, intentar fer rebentar l’auditori a base de decibels, pot acabar resultant feixuc per a qui no hi està acostumat.
