Yo tengo razón y tú te equivocas (Tecnos, amb traducció de Javier Suárez Díaz) ha aconseguit revitalitzar la filosofia divulgativa d’una manera rellevant i significativa. Timothy Williamson, reconegut filòsof suec amb una carrera acadèmica destacada en universitats de prestigi mundial, ha estat una figura clau en els avenços de la lògica i la filosofia analítica. En aquesta obra, retorna al diàleg com a gènere filosòfic, una tradició que, com assenyala Valdés Villanueva en la seua presentació, ha estat fonamental al llarg de la història del pensament.
L’obra es divideix en quatre capítols, cadascun dels quals explora, de manera clara i accessible, algunes de les principals corrents dins de l’epistemologia. El llibre comença amb un diàleg entre Bob i Sarah. Bob, després d’un accident mentre feia jardineria, culpa la seua veïna de bruixeria per la lesió, representant així una forma de pensament màgic, vinculada a creences irracionals. Sarah, en canvi, encarna l’amant de la ciència, rebutjant qualsevol creença pseudocientífica. Al debat s’hi sumen Zac, un relativista que defensa que cada part té raó a la seua manera, i Roxana, qui representa la filosofia analítica, rigorosa i fonamentada.
Timothy Williamson.
Com he mencionat, Williamson fa un treball excepcional, oferint una obra que resulta valuosa tant per a aquells que s’inicien en la filosofia com per a estudiosos avançats. Yo tengo razón y tú te equivocas presenta una síntesi de les principals teories epistemològiques de manera accessible i refrescant, cosa que permet que el lector connecte fàcilment amb els personatges, possiblement en funció dels seus propis prejudicis i preferències en la matèria. No obstant això, hi ha un aspecte que cal assenyalar com a problema: la presentació de Luis Valdés Villanueva, qui dedica trenta pàgines únicament a resumir el contingut del llibre, una secció del tot excessiva.
Personalment, em resulta molest que un llibre vaja precedit d’un resum tan detallat. Si llegeixes la presentació abans de començar el text, la sensació del debat filosòfic es veu prèviament esbossada, la qual cosa pot privar al lector de l’emoció original del llibre. La presentació de Valdés, més que una introducció, sembla un resum anticipat que, en lloc d’enriquir l’experiència lectora, la limita, convertint-se més aviat en un epíleg que no en un pròleg adequat.
Ara bé, tot plegat, és un llibre molt recomanable per a aquells que vulguen incorporar-se als debats en teoria del coneixement, siga per curiositat o per necessitats professionals, com un científic. També pot ser molt interessant per a alumnes i experts en Filosofia, ja que aquest llibre ofereix una perspectiva molt fresca dels debats en epistemologia. Certament, Williamson ha fet una feina excel·lent i esperem que continue amb aquesta faceta divulgativa, que fa molta falta.
