El desembre del 2024 s’estrenava a la Sala Flyhard el monòleg Mary de Lara Díez Quintanilla, rostre conegut pels espectadors del programa Polònia, on imita a Isabel Díaz Ayuso. Però aquest paper és només la punta de l’iceberg, perquè a la seva biografia els amants del teatre trobarem un bon grapat d’obres escrites, dirigides i interpretades amb data recent. Un dels seus èxits més rotunds d’enguany ha estat Mary, que torna per sis úniques funcions ara a l’Espai Texas.
Mary comença amb una veu en off que ens anuncia que no farà servir els punts, que només considera pauses acceptables darrere dels «T’estimo» o «T’adoro». Quan s’encenen els focus ens trobem amb la narradora i protagonista del text, la Mary, àvia de la dramaturga i intèrpret, encarregada de presentar-nos la genealogia familiar i parlar-nos sobre la seva vida. La Mary se’ns adreça amb confiança darrere d’un attrezzo creat per Lluna Albert, que sembla una fusió entre l’altar dels morts i un secreter, d’on va traient un objecte cada cop que ens introdueix un nou personatge.
De fet, aquest ritual, que és com anar obrint una matrioixca, serveix per estructurar el text, són els objectes els que ens ajuden a no perdre el fil; per exemple, quan Díez Quintanilla canvia l’àvia per interpretar-se a si mateixa i agafa la nina que la representa. És una estratègia molt intel·ligent per fer una narració tan íntima molt més accessible.
Una altra virtut de Mary és el llenguatge, una peça clau del monòleg: Díez Quintanilla fa servir el lleidatà combinat amb mots i expressions en castellà, tal com feia l’àvia. Per exemple, davant de les autoritats i certs professionals, la Mary sempre parlava en castellà. Si encarnar la teva segona mare, per parlar de vivències comunes i records, i endinsar-se en un material tan sensible i emocional ja és un exercici complex, a més recuperar la parla d’un ésser estimat que ja no hi és, es converteix en una tasca admirable i inspiradora.
Mary és com la llengua que utilitza, una barreja d’anècdotes i personatges, records, i repeticions constants que fossilitzen el que ha passat i com es recorda. De vegades, es menystenen les històries d’autoficció escrites per dones, especialment quan parlen de les mestresses de casa que, en aparença, no tenen un caràcter universal. De fet, la mateixa Mary confessa que sent que el que ha fet a la vida no perdurarà. Però res pot ser més universal que l’experiència de les dones que han estat mares i àvies, i sosteniment emocional i domèstic de les famílies.
Són les dones que han definit la meitat del nostre passat recent, i que ens expliquen allò que anomenem quotidianitat. Allò que es repeteix cada dia i sembla trivial acaba sent una part molt important de l’essència d’una societat i d’una època. Potser aquesta és la gran virtut de Mary, representar eficaçment la universalitat d’una àvia. No obstant això, cal destacar que el monòleg resulta una mica dens. La repetició és un recurs estilístic que fa que algunes reflexions i afirmacions que haguessin convidat a la pròpia introspecció passin desapercebuts.
A més, hi ha passatges en què l’autoficció és massa complaent, possibles conflictes es queden en anècdotes o en petites bromes que després no recordem. En general, Mary representa la realitat d’una dona que ha estat feliç, potser una dona conformista i amb pocs entrebancs vitals. Una dona que viu per als altres, però que sabem que quan era jove havia tocat el piano davant d’un públic mitjà, i de la qual no sabrem si la música potser va ser una renúncia que la va colpir.
Tampoc no sabrem quins conflictes interns va tenir amb si mateixa la Mary, per exemple, quan es casa i té una filla molt avançada la trentena, poc habitual a l’època. Fins i tot, passem per un episodi tan dolorós com un avortament de puntetes, com si aquest esdeveniment tan punyent fos un comentari més. I això és perquè parla l’àvia, però és la neta qui ha triat els moments imprescindibles d’aquesta història.
Aprofiteu per veure Mary si us agraden els monòlegs intimistes perquè el muntatge actual té un final preciós que costa imaginar que es pugui repetir. Hem de concedir que probablement els millors homenatges a les àvies sempre els retran les netes artistes.
