El 29 de maig de 1969 s’inicia a l’Argentina la publicació d’una nova versió d’El eternauta, publicada originalment a la revista Hora Cero entre 1955 i 1957. El guionista Héctor Germán Oesterheld (1919-1978), potser l’escriptor de còmics de més renom al país, un pioner en l’escriptura d’historietes de to més adult, decideix revisitar la història, aquesta vegada no acompanyat dels dibuixos de Francisco Solano López (1928-2011) sinó amb la col·laboració de l’il·lustrador Alberto Breccia (1919-1993), amb qui portava temps treballant.
La nova adaptació es publica a la revista Gente i ràpidament desperta una gran expectació entre els molts seguidors de l’obra original i els lectors habituals d’aquests grans autors, molt populars per còmics com Sherlock Time (1958-1959) o Mort Cinder (1962-1964). Oesterheld considera que el clima cultural i artístic és prou madur per a oferir una versió més política, amb més arestes i ambició artística d’El eternauta. Malauradament, l’obra, possiblement pel caràcter trencador i experimental del dibuix de Breccia, genera controvèrsia i un rebuig que creix a mesura que transcorren les setmanes.
El 18 de setembre, després de només disset episodis setmanals, els autors decideixen tancar la història de manera precipitada davant de la impossibilitat de continuar amb el projecte. Al nostre país es publicà l’any 1973 a la revista El Globo i uns anys després, el 1979, torna a ser recuperada a la col·lecció Biblioteca Totem de l’editorial Nueva Frontera, juntament amb d’altres relats de Breccia. Durant moltes dècades es manté fora de circulació. El seu caràcter de llibre maleït i descatalogat molt de temps no ha fet més que engrandir la seva llegenda.
Per aquesta raó, celebrem l’edició de l’obra en un volum unitari que acaba de presentar l’editorial Penguin Random House, en el seu segell Reservoir Books. Una edició digna, en cartoné i amb bona qualitat de paper, tot i que trobem a faltar material extra que permeti al lector actual contextualitzar l’obra i facilitar la seva interpretació. L’argument d’aquesta curta però significativa obra, de la mateixa manera que l’original, narra la lluita desesperada d’un grapat de supervivents d’un apocalipsi mundial per fer front a una invasió alienígena. Un atac que s’inicia amb una apagada energètica global i una nevada letal que acaba amb la vida de qualsevol que entri en contacte amb ella.
La història, que ens porta ecos de relats populars de la ciència-ficció anglosaxona, en especial de La guerra dels mons, de H.G. Wells o El dia dels trífids, de John Wyndham, té l’encert d’estar ambientada a la ciutat de Buenos Aires, un personatge més a la història perfectament reconeixible, i no presentar a l’arquetípic heroi solitari sinó el protagonisme col·lectiu de la gent del carrer, amb la seva parla porteña i un punt paranoide i obsessiu.
L’Oesterheld retorna a l’any 1969 a l’univers d’El eternauta en un moment personal de radicalització del seu discurs literari, fruit del pessimisme per una nova dictadura militar. Cada vegada més introduït en política, és als anys ‘60 quan, al igual que d’altres membres de la seva família, s’involucra en l’organització político-militar Montoneros. El caos de la vida política argentina, on faccions militars, polítiques i sindicals fan ús de la violència armada abocaran poc temps després al país a un nou cop d’estat, l’any 1976, encapçalat pel militar Jorge Rafael Videla, que instaurarà l’estat del terror i una dura repressió política, perllongada fins a l’any 1983.
Aquesta tocarà de ple l’Oesterheld i la seva família, que passaran a formar part tristament dels desapareguts del règim. Les seves reflexions sobre la llibertat i la lluita contra l’opressió, les inesgotables interpretacions (polítiques, filosòfiques, ètiques, espirituals) de la història, la tensió sostinguda del relat a causa del caràcter misteriós i esquiu de l’enemic, són mostres del geni d’Oesterheld. D’El eternauta que narra la història, poca cosa sabrem més enllà de les conjectures sobre el seu destí. La seva presència, com un avís d’un futur ombrívol, ens recordarà que la vida és valuosa, fins i tot quan tot sembla perdut.
El dibuix de Breccia dona una nova dimensió a l’obra. Allunyant-se del grafisme realista de Solano López, Breccia fa un veritable tour de force artístic. El seu art, en blanc i negre, demana al lector una mirada oberta i desprejudiciada. Les tècniques pictòriques, que utilitzen amb gran perícia el clar-fosc, en una primera lectura, poden fer al lector sentir-se perdut pel to d’irrealitat que emana de la història, pels contorns imprecisos i fantasmagòrics de l’escenari on transiten els protagonistes.
A poc a poc, però, la potència visual de les planxes de Breccia, el seu dibuix expressiu i sintètic es mostra com el perfecte acompanyant de la història de Juan Salvo i els seus amics. De fet, és aquesta l’obra que va donar a conèixer Breccia a Europa. És una llàstima que els autors no poguessin desenvolupar la història tal i com tenien pensat. Només podem imaginar a quines cotes hagués arribat aquest relat.
Estem davant d’una obra fallida comparada amb la seva primera versió? Ni de lluny. Considerem que el missatge d’El eternauta 1969 ressona encara amb més força a la nostra època. És un bon moment, donada la popularitat que viu l’obra original, El eternauta, fruit de l’adaptació que ha estrenat mundialment la plataforma Netflix, per llegir aquesta innovadora historieta, que ens portarà irremeiablement a voler conèixer l’original. Com va dir Borges, «els clàssics són llibres que mai terminen de dir tot el que han de dir».
