Presentes (Alfaguara) se centra en el trasllat del cadàver de José Antonio Primo de Rivera des del cementiri d’Alacant, on va romandre des que el van afusellar el 20 de novembre del 1936, fins a l’Escorial. Es tracta d’una processó que va durar onze dies i deu nits i que Paco Cerdà (Genovés, València, 1985) ens explica de forma excel·lent. Amb rigor i un gran coneixement, l’autor aborda «el deliri megalòman d’un mite», com diu la contracoberta, i introdueix el lector en un pelegrinatge exuberant de detalls, informació i secrets.
Un cop guanyada la Guerra Civil, el bàndol revoltat va acudir a recollir les restes mortals de José Antonio, màrtir per excel·lència del franquisme i caigut per Espanya. Dotze seguidors del seu partit i de la seva figura es donen el relleu cada deu quilòmetres per portar el taüt, de 300 quilos, a coll. Durant la primera tardor del Caudillo, recorren 467 quilòmetres plens de ciutats i pobles d’Espanya, com Albacete, Almansa, Villena o Valdemoro, plens de por i eufòria. Mentrestant, els afusellaments, les represàlies, els exilis i els camps de concentració continuen.
José Antonio va ser afusellat amb 33 anys, els mateixos que tenia Jesucrist quan va ser crucificat, una dada que va ser utilitzada llavors. Així i tot, el narrador d’aquesta novel·la no entén la sacralització de la seva figura, ja que en les últimes eleccions celebrades a la Segona República, les de febrer de 1936, el seu partit només va obtenir 46.000 vots, però tot just uns anys després, un cop afusellat, la seva figura es va alçar com una de les més idolatrades del règim.
La processó del seu trasllat a l’Escorial va estar plena d’autoritats, falangistes, escorta, avions al cel i multituds fent camí per terra. La processó va ser ideada per Dionisio Ridruejo i la van dissenyar en tot just deu dies. El seu objectiu va ser santificar i mitificar, però, a més, el bàndol franquista pretenia ensenyar múscul allà on passava i demostrar qui manava a partir d’aquell moment a Espanya.
El desenvolupament de la història, construïda a partir de moltes frases telegràfiques, s’impregna de discursos, usats a propòsit, que resulten a vegades enganxosos, perfumats i ornamentats i que traslladen el lector al mateix lloc dels fets i la idiosincràsia de la propaganda. Cerdà fa d’aquest esdeveniment un gran exercici literari per igualar-lo en estètica, exaltació, prosa i guarniments. Gràcies a la vasta documentació, el narrador descriu l’estètica guerrera de la desfilada amb un lirisme tan natural com impactant que fa d’aquesta lectura una experiència immersiva de terror i emoció.
