Tota la poesia de Machado

XIMO PALAU

Com les orenetes que tornen cada primavera, fidels al seu vol i a la promesa d’una llum nova, així torna també la poesia d’Antonio Machado en aquesta edició magnífica de Poesías completas que ens ofereix Austral. Sobre una coberta de cel blau, les orenetes no són només un detall gràfic: són una invitació a l’alçada, a l’esperança senzilla, al vol de la paraula que, com el poeta, no ha deixat mai de caminar amb una mirada neta, encuriosida, tendra.

Aquesta edició no és només completa: és acurada, viva, ordenada amb amor. Conté, a més dels llibres canònics, els poemes de la Guerra Civil —amb una força callada que ressona com una pregària laica— i ens retorna l’obra d’un home que va fer de la poesia una manera de viure. Llegir Machado és escoltar la veu d’un caminant savi, d’un mediterrani d’interior que sabia que l’aigua, la llum i la lentitud no són només paraules, són la font de la vida.

Machado ens ensenya a mirar, a fer de la senzillesa una forma de resistència. És un poeta que pensa —amb Bergson, amb Unamuno, amb el seu germà Manuel— i que escriu des de la carn del temps. La seua és una filosofia que brota del sòl, de la pols, de la terra trepitjada pels anys. Hi ha una fondària vital en els seus versos que avui se sent com una utopia. En un món accelerat i hipertecnificat, la seua obra és un jardí amb un banc de pedra on seure i respirar. Una font que no s’esgota.

El seu estil auster és el contrari del soroll; no perseguia la glòria, estimava els móns subtils… per això cada mot sembla haver estat triat com qui sembra llavors per a un demà millor. Per això recomane ferventment tornar als seus llibres: Soledades, Campos de Castilla, Nuevas canciones. Llegiu-los sota una olivera, porteu-los en una motxilla per la muntanya, llegiu-los en veu alta a una plaça o en una cuina. La poesia de Machado no demana reverència, sinó presència. És una eina contra l’oblit, contra la deshumanització. I aquesta edició d’Austral, feta amb cura i respecte, ens la retorna amb tota la seua llum.

Els seus versos ens alcen, ens recorden que una altra vida —més plena, més lenta, més humana— no només és possible, és necessària. «Y no conocen la prisa ni aún en los días de fiesta. Donde hay vino, beben vino; donde no hay vino, agua fresca. Son buenas gentes que viven, laboran, pasan y sueñan. Y en un día, como tantos, descansan bajo la tierra.»