L’existència és un viatge ple de bifurcacions

En la nostra existència quotidiana, constantment ens trobem davant de decisions. Cada moment és una bifurcació: un camí s’obre i, alhora, molts altres es tanquen. Som com una fletxa llançada des d’un arc, en un moviment constant, que no pot deturar-se. No sempre triem l’arc que ens ha llançat, però un cop en vol, hem d’enfrontar-nos al fet que ja no hi ha retorn. Així, el nostre camí es defineix pel moviment, per la tensió que ens empeny, i per la incertesa del nostre destí final.

Triar és, essencialment, viure. En cada elecció, som confrontats amb la realitat que triar significa, alhora, renunciar. Cada camí que prenem tanca la porta a altres possibilitats. Això genera una pregunta inevitable: com seria la nostra vida si haguérem escollit un altre camí? Aquesta inquietud ens persegueix, perquè no podem evitar preguntar-nos si som qui hauríem pogut ser. Però, en el fons, no podem saber si l’elecció que hem fet és la correcta. Portem amb nosaltres el pes d’aquest dubte, la càrrega silenciosa d’haver deixat enrere camins no recorreguts.

Tot hauria pogut ser d’una altra manera i tenir el mateix sentit. No hi ha camins incorrectes, tots són el correcte. I en cadascun d’ells ens enfrontarem a diferents adversitats. Els reptes són part inevitable del nostre camí. Com l’arc necessita tensió per llançar la fletxa, nosaltres necessitem l’adversitat per créixer. És en aquests moments difícils que més descobrim sobre nosaltres mateixos. Cada repte no només ens posa a prova, sinó que també ens obliga a prendre decisions, a escollir noves bifurcacions. I en cada bifurcació, es redefineix el nostre camí.

Això ens porta a adonar-nos que potser no hi ha una destinació final fixa, sinó que el que perseguim canvia mentre nosaltres avancem. Davant d’això, ens preguntem: quin és l’arc que ens ha llançat? I cap a on ens dirigim? Potser aquestes preguntes no són tan importants com el fet de ser conscients del viatge mateix. El que compta no és la meta, sinó com vivim el procés d’arribar-hi, la narració i la interpretació que en fem (allò que s’anomena hermenèutica de si). És aquest camí el que ens defineix, amb totes les decisions, els encerts i els errors que comporta.

El viatge és, potser, l’essència de l’existència. De fet, exsistere en llatí significa «ser cap a fora». Viatjar i viure és llençar-se a l’alteritat mentre s’intenta descobrir on està allò que anomenem jo. El que és immutable del viure és, sense llocs a dubte, el canvi. I els reptes, el foc que estimula aquest impuls vital. Si en el fons, en el meu temps lliure, em declare heraclià.

Però bé, tot plegat, el que vinc a dir és que el veritable repte no és només trobar el camí correcte, sinó aprendre a acceptar que la vida està plena de bifurcacions, de canvis i de camins incerts. Potser el que hem de fer és viure plenament, malgrat la incertesa, malgrat els grans problemes, i reconéixer que, encara que no sempre puguem predir on acabarem, el viatge sempre valdrà la pena. Si podem canviar res ho hem de fer, si no, ens hem d’adaptar.