Aquests dies estic llegint dos llibres alhora. Un és un assaig sobre traducció, Crossing the Wine-Dark Sea: Journeys Through Ancient Literature, d’Emily Wilson, una de les traductores referents de l’Odissea d’Homer a l’anglès; l’altra és Tot és possible d’Elizabeth Strout, amb traducció al català d’Esther Tallada i publicat a Edicions de 1984. Al seu llibre, Wilson diu que hi ha moltes formes de traduir un text de ficció, sabent que un traductor és també un autor.
Alguns traductors, per exemple, aposten per la màxima fidelitat del text original, tot i que a vegades la traducció en una altra llengua pugui grinyolar una mica (al capdavall, cada llengua respon a una cultura diferent); d’altres prefereixen allunyar-se de l’original i fer que la lectura sigui més propera al lector que l’ha de gaudir (és a dir, permetre que la traducció encaixi millor en el context cultural de qui la llegirà). Això és, moltes vegades, especialment notable en els clàssics de la literatura: hi ha traduccions molt fidels que poden ser més feixugues de llegir (no sempre, és clar) i d’altres que adopten un estil més modern, per facilitar la lectura.
Jo soc dels qui prefereixen la fidelitat a l’original, però no tinc gaires manies a versions més contemporànies. No gaudeixo tant, en canvi, amb traduccions que deixen massa enrere l’estil de l’obra original (el del seu autor) per adaptar-lo a un de completament diferent. Això és el que em passa amb Esther Tallada. Ja em va succeir llegint una de les seves traduccions de Faulkner, també publicada a Edicions de 1984. Tenia la sensació que no llegia Faulkner, no el reconeixia en les paraules de Tallada, i vaig abandonar la lectura.
Amb Tot és possible m’ha passat el mateix, l’he hagut d’abandonar, perquè no és que no reconegui Elizabeth Strout -una autora que valoro mol- en la seva traducció, és que tinc la sensació fins i tot que Tallada fa parlar Strout i Faulkner de la mateixa manera, amb el mateix registre. Amb Tot és possible, he acabat per agafar la traducció al castellà, de Rosa Pérez, i l’edició original i he anat mirant totes tres. Literàriament, Tallada ens ofereix un text de molta més qualitat que Pérez, però en alguns aspectes s’allunya massa del text original.
Emily Wilson reflexiona sobre la traducció en un assaig.
La qüestió és que crec que Tallada eleva bastant el nivell lingüístic i el registre en comparació al text original, fins i tot sembla que arribant al punt de maquillar en excés les paraules de l’autora nord-americana. És a dir, si Strout utilitza un registre estàndard, informal a vegades, no acabo d’entendre que Tallada ho canviï per formes més cultes o, directament, per realitats diferents. Cito un exemple: si Strout diu «all people were rats scurrying off to fins garbage to eat, another to hump, making a nest in broken bricks…», Tallada ho tradueix com «la gent no eren més que rates que corrien atrafegades mirant de trobar deixalles per menjar, i ves-te’n aquí una que s’escapoleix, i fa niu en unes totxanes trencades».
En castellà, Pérez respecta el «to hump» i ho escriu com «todas las personas eran ratas que corrían buscando basura que comer u otra rata que follarse, que construían sus ratoneras en ladrillos rotos». Cito un altre exemple. En una altra pàgina, Strout diu «Charlie closed the windows blinds. The blinds were plastic slats». Tallada ho canvia: «en Charlie va tancar les persianes. Eren fetes de llates de fusta». Per què Tallada canvia plàstic per fusta? ¿Potser considera que les persianes o estors de plàstic no queden bé en català? Aquesta descripció, Strout la fa quan parla d’un home casat, soldat en el passat a la guerra del Vietnam, que espera una prostituta en un hostal. Si Strout decideix que les persianes o les cortines són de plàstic, potser és per donar un matís a l’ambient de l’habitació.
Prefereixo pensar que aquest darrer cas és més un descuit que res fet conscientment. No obstant això, m’agradaria citar un altre exemple en relació amb l’estil. En un altre relat, tenim tres germans d’una zona rural d’Illinois retrobant-se després de molts anys sense veure’s i amb alguns retrets per fer-se. En un moment del text, una d’aquestes germanes recorda que la mare de tots tres, quan eren petits, va tallar la roba d’una de les filles com a càstig. Una altra germana respon: «Oh, wait. Oh my God, she did. I’d forgotten about that». En la versió de Tallada ho llegim així: «Ui, espera un moment. La mare del Tano, és veritat que ho va fer! No hi havia pensat mai més». La pregunta que em faig és: si en català tenim «oh, Déu meu», que és una expressió gairebé universal que s’utilitza en moltes llengües, perquè canviar-la per «la mare del Tano»?
No és que la proposta de Tallada sigui incorrecta (de fet, és més genuïnament catalana), però em costa imaginar-me tres germans d’una zona rural d’Illinois parlant de la mare del Tano i, en canvi, m’encaixa molt més que diguin «Oh, Déu meu». Insisteixo, no és un error de traducció, sinó formes diferents de traduir. Poso aquest exemple, perquè la traducció que fa Tallada és plena de casos semblants: tinc la sensació que porta el text a un altre nivell. Fins i tot en l’aspecte lèxic crec que un lector que parli un perfecte català es trobarà en Tallada moltes paraules que no ha sentit mai i, en canvi, si llegeix el text original, s’adonarà que Strout aposta per un registre de l’anglès molt més estàndard.
Tornant al llibre d’Emily Wilson, l’autora explica que hi ha un corrent de traductors que aposten molt clarament per allunyar-se de l’original i oferir una obra més personal, ficant-hi més cullerada, i no creu que això sigui dolent. És una forma de traduir. El lector decidirà si li encaixa amb el que busca o no. Així, doncs, no vull ni molt menys recriminar la feina de Tallada, però tot i valorar que escriu de meravella, no m’encaixa amb la fidelitat que jo busco. Quan llegeixo Strout, prefereixo reconèixer Strout, també quan la llegeixo en català.
